Consens públic, negociació privada

Ningú a aquestes alçades demana que els partits sobiranistes pensin igual. És clar que es demana unitat d’acció, la qual, ho estem veient i patint, es pot expressar i materialitzar de moltes maneres, totes elles legítimes.
Però al ciutadà més allunyat dels embolics polítics i dels estira i arronsa partidistes només li arriba un metamissatge: divisió (sigui veritat o sigui mentida). Al final, es jutja la imatge general, la impressió, les emocions que són provocades per una certa impressió… Sobretot, els més indecisos i indiferents al procés avaluen aquests paràmetres més d’imatge que no de contingut.
Per aquesta raó allò primordial, urgent i principal és que els partits sobiranistes adoptin d’una vegada per totes una estratègia comunicativa favorable al procés, per fomentar el Sí-Sí, al marge del contingut i les diferències. Aquesta estratègia passa indubtablement per més consens públic i traslladar tota la negociació a l’esfera privada.
En públic només s’ha d’exhibir l’acord, el consens, entre tots els partits. Si és poc, doncs, poc. El desacord, els dubtes, les diferències s’han de gestionar en privat. Des d’ara mateix s’haurien d’intensificar els contactes de coordinació i de negociació per concretar la fórmula electoral, l’aplicació del full de ruta, com s’incorporen més  partits a l’acord… tot això i més, s’ha de debatre en privat. A la llum, només consens.
La gestió de l’espai privat/públic i de la dicotomia consens/desacord és bàsica per a crear un bon clima d’il·lusió i adhesió per part dels ciutadans, sobretot els menys convençuts. Prou conferències i rodes de premsa: més reunions i més negociació.