Apareixen lemes negant o defensant l’existència de Déu. “Probablement, Déu no existeix”, anuncien. I ho fan en mitjans tan materials i rutinaris com els autobusos. Alguns articulistes contraataquen: ” Probablement, Déu sí existeix”. Aquesta campanya divina, sense referèndum final -vinculant o no-, suscita tres consideracions.
1. L’actor principal, el beneficiari, no hi és present a l’anunci. Ens referim, present en imatge. Precisament aquest és el debat, si existeix o no. En aquest punt, el que és curiós és que s’empra amb contundència l’adverbi ‘probablement’, tant entre els precursors del sí com entre els defensors del no. És xocant, per no emprar altres adjectius, perquè si d’alguna cosa es pot qualificar l’existència de Déu (o la seva inexistència) és d’un afer altament improbable. Improbable no en el sentit de que no existeixi, sinó en el sentit de que no es pot mostrar materialment la seva existència (i, per tant, tampoc la seva inexistència). Si haguessin proves científiques determinants, acceptades per tothom, aquesta campanya no seria necessària. Per tant, no ho és pas, de probable, ni una posició, ni una altra.
2. Això condueix al segon punt. Potser és aquesta ambigüitat, aquesta incertesa palesa fins i tot en l’absència del protagonista de la campanya publicitària, la que interessa ambdues parts. Més ben dit, a les tres parts. M’explico. La no presència objectiva de Déu el situa en una esfera moral, dependent de la valoració i la situació emotiva personal de cada creient/ateu. Déu es presenta com a omnipresent i omnipotent pels seus defensors però al cap i a la fi la seva acceptació es realitza en una esfera individual i personal (això, sí, molt influenciada pel context social).
Qui nega la seva existència també emprén aquesta absència ambigüa com a argument. La pregunta ‘si existeix on és?’ i més concretament ‘Si existeix, com és que permet totes aquestes desgràcies de la Humanitat?’ (l’anomenat ‘silenci de Déu’), han estat questions debatudes des del principi del pensament filosòfic i teològic. L’ateïsme remarca aquesta no presència i emfatitza que, de fet, tampoc no fa falta que hi sigui.
I la tercera part en discòrdia, el mateix interessat. Si Déu es presentés en públic -un públic de masses, naturalment- realment crearia una imatge que jutjar. Els creients no seguirien únicament els seus dictats, sinó que podrien també evaluar les seves accions, la seva forma, la seva actitud. Seria un objecte jutjable, encara que les altes instàncies teològies ens deslegitimessin per jutjar-lo (i aquesta deslegitimació inquisitorial, no seria ja un aspecte criticable d’aquest model de devoció a un missatge d’amor al proïsme però amb sumissió total i sense opinió pròpia?). No crec que l’interessi, si existeix, mostrar-se tal com és. Ara és molt més còmode i, de moment, tan sols s’aproven o es critiquen les ‘interpretacions’ sobre Ell, i no Ell mateix. Si l’objectiu principal de la publicitat ideològica (també religiosa) és promoure o atacar una idea o una persona, Déu l’encerta en no aparèixer-hi, ja que l’ambigüitat li és molt més potent i favorable.
3. Finalment, el mitjà. Els autobusos arrosseguen una reflexió teològica d’alt nivell mentre porten el ramat del proletariat -per exagerar la distància-, els treballadors més humils, aquells que no es poden permetre un altre mitjà per desplaçar-se, a guanyar-se el pa de cada dia. Aquells que s’han de barallar per tenir una barra de quart cada dia sobre la taula han de encarar-se diàriament amb una prova de fe. I no en l’economia capitalista neoliberal i globalitzada (o sí?).
“Déu existeix?” Potser és que aquesta pregunta, més aviat, la seva resposta, només la necessiten aquells que estan prosperant i lluiten amb empenta per obrir-se camí a la vida. Aquells que ja ho tenen tot sol·lucionat al món terrenal, no inclouen la reflexió de la contesta a la seva agenda. Els promotors d’aquesta campanya divina tampoc creuen que les capes benestants hagin de presenciar-la diàriament.
O potser l’important és la pregunta més que la resposta. La campanya, però, ha donat la impressió que havia de desembocar en una decisió determinant. Semblava que s’hagués de celebrar unes eleccions per escollir el candidat diví (una altra mancança?). Però, no. Tan sols eren costoses reflexions amb preus de campanya publicitària.
Perquè aquesta campanya? Seria la pregunta més adient. És que potser perdran diners les esglèsies si una majoria de ciutadans es convencen d’aquest eslògan? I si és així, que hi guanyaran els promotors? O és que la indústria artesana de fabricació de sants i verges ha entrat també en recessió i ha de cridar l’atenció? És que el finançament autonòmic depèn de la densitat d’ateus/agnostics per comunitat (en alguna recargolada fórmula Solbes)? És una estratègia de distracció (i contenció) per extreure caritat cristiana davant dels retards (infernals!) dels autobusos? Les respostes són difícilment probables. Com l’essència de l’assumpte que es posa cada dia al carrer. I en ruta. Probablement, que Déu existeixi o no, no m’evitarà de clicar el bonobús.
