S’anuncia pomposament que es celebrarà un acte d’estat, d’estat català, per descomptat. És una gran fita que independentistes mediàtics i coneguts i alguns representants indirectes dels partits polítics s’uneixin en un acte conjunt. Sí que ho és.
Ara bé, aquest gest ha de ser rellevant si és tan sols el començament de la unió, i no el final, és a dir, si és un pressió cap als quadres directius -per definició més immobilistes i conservadors- dels partits nacionalistes, independentistes i (con)federalistes. Si la voluntat és arrossegar la classe política a aquesta necessitat de pacte, de col·laboració per l’estat català, aquest acte és estructural en la nostra història. Si no fos així, no deixa de ser simplement estètic i anecdòtic.
Com bé han anat comentant diversos opinadors de l’òrbita independentista, o ens unim amb un objectiu supraideològic i suprapartidista com és la independència o, de ben segur, ens mantindran dividits en la dependència, en la submissió política. Cal per això, més que un acte: cal un pacte d’estat.
La situació és francament difícil. L’estratègia partidista és curta de mires i no és capaç de veure més enllà de les properes eleccions en la majoria de casos. Trencar i saltar l’esquema de diferenciació dels partits, superar la inèrcia de marcar un terreny propi per forçar una unitat de vot en l’independentisme és una tasca, ara per ara, bestial, quasi impossible. Veiem si no l’estratègia de les noves forces polítiques que se’n diuen regeneradores: el primer que fan és marcar territori amb una nova marca i una nova divisió més on repartir el vot. El que cal és tot el contrari.
Estic convençut que una opció transversal independentista que aglutinés la majoria -millor tots- de partits i formacions d’aquesta tendència assoliria un gran èxit al Parlament. De fet, ara sí, eliminant o reduïnt les diferències entre ideologies, les eleccions catalanes serien equivalents a un referèndum (els unionistes per una banda, els independentistes, per l’altra). Les ideologies i polítiques? Si el pacte funciona, les farem en un estat nou; si no funciona, les podrem seguir practicant, de ben segur, amb una composició parlamentària renovada, en cap cas, pitjor per al país que l’actual.
Els estrategues, però, tan sols valoren el nombre d’escons, com repartirem el primer i el segon lloc de la llista, i, en els casos de més bona fe, com podrem fer (les nostres) polítiques beneficioses per al país si perdem la capacitat d’influir-ne. Doncs, potser cal posar tota la carn a la graella i copsar-ne l’efecte. Les millors polítiques per al país es fan des d’un estat propi. Crec que la societat, cansada ja de líders i personalismes, de tacticismes i excuses, d’estires i arronses, vol un pas decidit, vol un pacte d’estat.
