La declaració de Francesc Homs, secretari general de Presidència, sobre el grau d’immobilitat en què es troba capturada la Generalitat fan pensar que, sent CiU sempre cauta i molt planificadora en les seves estratègies comunicatives, la independència és a prop i quasi lògicament inevitable. De fet, tota subversió o trencament de la legalitat vigent ha de començar per reconèixer que en el marc legal present no hi ha marge de maniobra, és a dir, que s’hi està lligat de mans i peus. Això, ja està fet.
Atenent, però, també les declaracions de nombroses personalitats i polítics, cal entendre i considerar que l’emancipació nacional complerta (no ja unes transicions) no podrà esdevenir-se sense CiU, el partit majoritari o, amb matisos, sense CDC —Unió sembla que continua enrocada en el seu confederalisme estèril i, per l’altra banda, el PSC continua cec i teledirigit per les tesis del PSOE.
La mobilització i esperonament de CDC, peça clau de la independència, ja s’ha endegat en els darrers anys. Ara bé, la convicció total i el suport que CDC necessita per ser valenta i ‘saltar la paret’ només es pot transferir d’una manera: transversalment i associativa, si fa no fa, com l’essència de la idiosincràsia catalana. La societat ha de prendre el relleu d’esdeveniments político-socials més o menys recents i més o menys llunyans com les revolucions taronja d’Ucraïna —pacífica, no-violenta en pro d’uns drets democràtics— o les revoltes de la primavera àrab, marcades per la persistència i la coordinació mitjançant les noves tecnologies de la informació i la comunicació (rebutjant, respecte aquesta darrera, és clar, la lluita armada i violenta).
Però Catalunya pot incorporar un valor afegit en la seva revolució o alliberament particular: la coordinació associativa i transversal. Si el poble català sempre ha estat elogiat per la seva implicació social, per la quantitat de col·lectius, entitats i associacions que ha generat i on ha col·laborat, i per la seva tasca solidària —la de veritat, no la imposada— ara, aquesta estructura virtual civil ara marcarà i influirà decisivament en el futur de Catalunya —en el format de xarxa, predit i teoritzat per Manuel Castells.
La transversalitat —la no adscripció única i excloent a una opció política o ideològica— està garantida en l’interior de l’associacionisme, per la seva natura cooperativa i diversa, però, també en els darrers temps han sorgit opcions amb un objectiu polític únic, clar i directe, l’estat propi, per tal d’aglutinar perfils polítics diversos i variats. Aquesta és la via de sumar. Camins com els que han endegat ja fa anys Òmnium o recentment l’ANC són els trajectes que hem de transitar tots plegats per assolir la independència. Crec sincerament que la nostra emancipació rebrà el nom, en els futurs llibres d’Història, de transició social, o revolució associativa o quelcom semblant. Allà, a les entitats, és on hem de ser-hi, doncs.
