La batalla ha començat. Batalla dialèctica, és clar. Però en el moment en què el president Mas ha parlat mínimament clar —“Cataluña necessita un Estat propi”— l’allau de comentaris insultants i de arguments i contraarguments per desprestigiar la Independència catalana ja s’han fet notar en els mitjans més cavernícoles (ja ens entenem).
Hi haurà vàries línies d’atac: por, economia, insolidaritat, emocions… Una de les que ja s’ha presentat i amb força és la xenòfoba, la que afirma que voler la independència de Catalunya és voler expulsar aquells que es senten españols, amb ‘ñ’ i orgull, al Principat. És a dir, el foment de la por a l’exili i a la fragmentació social.
Alguns intel·lectuals i personalitats públiques ja han anat deixant idees sobre la cooficialitat i la importància del Castellà en una Catalunya independent, sobre el bon veïnatge entre els dos estats o sobre la possibilitat de mantenir una doble nacionalitat (la catalana, per descomptat, i l’espanyola, aquells que vulguin conservar-la; és una millora objectiva i diplomàtica estar protegit per dos estats en compte d’un de sol!). Ara bé, crec que la disputa xenòfoba és simplement emocional, identitària, i amb una estratègia política dels provocadors, no pas humanitària.
I és que més lluny de la realitat que la construcció d’un estat sigui un procés discriminatori i marginador ja que, d’entrada, el que cal és sumar i, de fet, tothom qui estigui empadronat en el territori emancipat adquirirà de facto, l’endemà de la independència, un nou estatus legal, igualitari i sense distincions: seran ciutadans del nou estat. Per tant, a nivell administratiu tots seran iguals i fins i tot amb l’avantatge ja comentat de que qui volgués podria, segurament, mantenir un vincle administratiu amb Espanya.
El vincle emocional i cultural no té perquè perdre’s. O és que perquè els espanyols emigressin a la dècada dels anys 60 a Alemanya ja han deixat de tenir cap interès per la seva terra i cultural originals? O és que en el país del melting pot i de la diversitat ètnica com és Estats Units no trobem constantment expressions de italo-americans, russo-americans, xino-americans i etcètera? Un àrab americà se sent perfectament membre del país i alhora cultiva, manté i defensa els seus orígens culturals i ètnics. No ho podran fer els españols de la Catalunya independent? I tant que sí, igual que els catalans de Madrid ho fan avui en dia.
Per tant, si la independència és un instrument per a un futur millor i un major benestar (més sou, més pensions, millors serveis, menys atur…) tot això també els interessa i molt als qui se senten membres d’Espanya i estan al Principat. L’emancipació és ara un projecte il·lusionant de construcció de futur, un projecte inclusiu i de llibertat, estrictament democràtic i lògic amb dades i raons objectives. Estic convençut que un español cultural i que estima el seu origen sap defensar la llibertat i les oportunitats que li ofereixen la nova terra que el va acollir.
La única incompatibilitat es troba en el terreny polític (atenció, però no en el cultural ni el de la identitat, com ja s’ha vist). Qui només pot ser español si España no es divideix, qui només pot ser español si no hi ha fronteres entre on viu i on estiueja, o qui només se sent español si l’estat es manté amb la mateixa silueta i distribució de poders que ara, qui respon a aquestes exigències llavors no està defensant la seva identitat, sinó un projecte polític concret. I és més, qui atia aquesta disputa xenòfoba, en el fons, voldria mantenir aquesta situació política i, en realitat, l’interessa ben poc el futur dels españols a Catalunya. No hi ha cap més raó.
Però la dimensió política i la identitària sovint s’uneixen per les emocions, sovint, inconscientment o errònia. És tasca nostra, de tots els convençuts de la independència, crear una imatge amable, acollidora i engrescadora de la nova Catalunya amb estat propi. Cal presentar-la com un paradís modern, plural i tolerant des d’on els españols, ja independitzats, podran fer enveja del seu progrés social i lluir el seu nou status als seus paisanos del pueblo, encara a la vella i tancada Espanya.
