La imatge és una gran part de la política. La seva semiòtica, també. Últimament, ja ho saben els lectors, l’habitatge ha passat al primer pla de les preocupacions familiars (socials). Però també -curiosament- al primer pla de les propostes estratègiques dels partits. Una casa, encara que sigui gran, no deixa d’implicar-hi una jerarquia. No ens referim a qui controla el comandament del televisor (que també), sinó a l’estatus de cada hoste de la mansió.
És evident que a la casa, sobretot si és gran, algú paga la hipoteca o el lloguer i, de retruc, manté el poder de decidir si vol mantenir els convidats a les seves habitacions o bé com vol que siguin aquests convidats. Només cal observar per sobre algun dels abundants anuncis de lloguer d’habitacions o pisos que deambulen per les cartelleres universitàries. És a dir, algú n’és propietari o llogater i altres són convidats o rellogats. Una casa, també, és un element privat, tancat, una simbològia que potser no coincideix del tot amb les necessitats d’obertura, d’expansió, de publicitat que reclama la nació catalana.
La simbologia d’una casa potser no és la que més convé per fomentar un front comú de partits catalans. Qui tindrà el clauer amb les claus de la porta principal esdevé més important que el mateix projecte de l’edifici i, d’entrada jerarquitza qualsevol intent d’acollida. Potser seria rellevant que aquesta vivenda vital per a Catalunya, com creuen els seus promotors, l’haguessin dissenyat, construït i decorat en forma de cooperativa des de l’inici, i no ofertant en el mercat polític un producte que ja té la distribució interior feta a gust de l’únic constructor. Acollir a algú, i no construir amb algú, potser són els paràmetres que ens indiquen que encara hi som lluny d’una mentalitat política catalana de front i de cooperació.
Un altre partit no parla de casa, sinó de causa. No és gran, sinó comuna. Però l’arquitectura és la mateixa. I també té un guia ja predeterminat. Ens calen, abans que mostradors immobiliàris, unes polítiques d’habitatge -és a dir, de projectes estratègics per al catalanisme i per a Catalunya- que ja siguin grans i comunes des dels fonaments. Des de l’adquisició del terreny. Això si no volem viure de lloguer a l’Estat d’uns altres. És clar.
Els estrategues partidistes ja saben el que es fan. Però la imatge, la simbologia del projecte incitarà més o menys a acostar-s’hi i a fer pinya. La icona dels castellers, ja reiterada fins a la sacietat, sí que expressa obertament -tothom pot afegir-s’hi- una munió de funcions (ideologies, punts de vista) cooperant per a un clar objectiu (aixecar el castell -el futur), on les jerarquies semblen pactades i variables. Però, és clar, en èpoques de pisos de 30 metres quadrats, qui gosa parlar de castells…
