Què vol Mas? O per què el procés continua

No tinc confiança cega en el President Mas ni en CiU (ni en demano), ni tinc cap vinculació orgànica o política amb ells. Més aviat al contrari. Avui per escriure un article qüestionant un atac a les paraules d’Artur Mas del dijous passat al Matí de Catalunya Ràdio cal mostrar aquestes cartes per endavant. I una més: vull la consulta al 2014, no més enllà.
Tanmateix, per una curiositat innata i de ‘deformació professional’ intento esbrinar o qüestionar-me per què, com ja avançava Toni Soler, Eduard Voltes, Lluís Foix i d’altres opinadors el mateix dia, per què el President diu ara que la consulta ha de ser pactada i les eleccions plebiscitàries, el pla B, al 2016. Per què? Discrepo de totes les opinions mostrades, moltes crec que impulsades per la tirania de l’actualitat i de tenir una columna a punt abans de tancar les rotatives i, amb temps per a reflexionar, em lliuro a l’especulació (per tant que ningú m’ataqui de dir per dir, perquè, sí, és pura opinió especulativa).
Primer de tot, mostro les meves premisses de partida que en són tres. Primer, CiU i el president Mas saben i són conscients que ara anar en contra del procés (endarrerir-lo, alentir-lo, seria equivalent a anar-hi en contra) és un suïcidi polític del candidat i de la formació. Segon, tant la formació nacionalista i el President controlen extremadament bé els tempos informatius i mesuren acuradament quan, com i on es diu què: les declaracions no són improvisades, sinó pensades i preparades. I, tercer, no ho sabem tot del procés i les negociacions tant entre els partits de Catalunya com entre el Govern català i l’espanyol. És una obvietat, però cal recordar-ho perquè sempre pot haver algú que es pensi que allò que es diu és l’únic que es vol fer i, estic convençut, hi ha nivells de discurs, interlocutors i destinataris dels missatges que desconeixem.
Jo abandonaria la hipòtesi d’un interès partidista per situar CiU sobre d’Esquerra o altres. Precisament, la fugida de vots de CiU ha estat majoritàriament cap a Esquerra perquè la formació nacionalista havia estat ambigua i poc decidida, segons els seus crítics; per tant, perllongar el procés o posar-hi més dubtes sobre ell no ajuda en aquest sentit. CiU guanyaria vots si prengués una decisió ferma, clara i directe, recollint així els vots de suport a la causa (encara que discrepessin del missatger). Els possibles vots que podria guanyar en una opció regionalista, de tornada al ‘peix al cove’ no compensarien els que en fugirien decebuts. I com ja havia dit en altres textos, per les circumstàncies històriques, Mas només pot ser o el ‘retallador submís’ d’Espanya o ‘l’heroi alliberador’, i em sembla que ell ho té clar. De fet, en innombrables ocasions CiU i el Govern han dit que el procés no té ‘marxa enrere’.
També cal valorar el moment en què es diu això. Just abans de la Via Catalana, en una entrevista programada, preparada (no en unes declaracions al carrer improvisades i poc calculades), i quan ja es pot preveure que la cadena humana serà un gran èxit i un clam a nivell mundial. Mas no és un babau. Si s’ha de rectificar d’aquestes declaracions, l’èxit d’aquest esdeveniment o les conseqüències posteriors poden ser un bon argument per canviar el que s’havia dit, i de forma molt visual i justificada. I recordem que aquest esdeveniment ho lidera la societat civil, la qual pot prescindir d’un líder que dilati el procés i apostar-ne per d’altres. CiU ho sap. Sempre ho ha dit. Podem dir que Mas ha optat per una possible rectificació per tal de bastir una tàctica.
Quina tàctica? La meva intuïció, diguem-li especulació, és que Mas empra una tècnica que fem servir molts pares: quan l’àvia ens diu que anem al parc i nosaltres diem que no que millor al cinema, entre una partida inacabable i incòmode de tennis de si-no, si-no, què fem, donar la paraula als nens: nens vosaltres què voleu fer, parc o cinema? Sabem perfectament què triaran.
Així, dient que la consulta ha de ser pactada i legal i posposant les eleccions plebiscitàries fins al 2016 el Govern permet que el govern espanyol pugui pensar-se de seure’s a parlar i negociar. Ja no estem en el sí o sí que incomoda l’Executiu centralista. I d’altra banda, també permet un acostament d’altres forces (Unió, PSC, etc.) i sectors. Recordem que l’objectiu immediat és sumar i eixamplar la base dels qui aposten pel dret de decidir. Crec que les declaracions, repeteixo, molt meditades, són com la proposta d’un escenari on hi puguin entrar més actors. Això no vol dir que el que s’ha dit sigui l’objectiu real: és una tàctica negociadora. Una vegada s’estigui en aquest escenari, Mas proposarà l’agenda i meta veritables, però ja haurà aconseguit asseure’s amb els negociadors. Aquest pot ser un motiu: fer un espai més amable per parlar amb el govern espanyol.
I després, l’estratègia paterna que comentava abans. Si de les negociacions surt blanc, però el poble, la cadena i altres manifestacions, reclamen negre, es farà negre. Si Espanya diu no, i el Govern català diu sí, per sortir del tennis el Govern liderat per Mas preguntarà (o apel·larà) al que diguin els nens. Mas sempre s’ha mostrat com un missatger de la voluntat popular des del passat setembre de 2012. I si les eleccions plebiscitàries es fan com reclama la societat civil –i jo mateix– al 2014, no haurà estat Mas qui les forci, sinó  els nens, és a dir, el poble. Crec que d’aquesta manera el President evita les crítiques per un mandat curt i per un mètode (les plebiscitàries) que molts seus rebutgen.
És una intuïció perquè la hipòtesi d’estavellar-se políticament no la contemplo: són més eixerits, per força. Per tant, crec que el procés continua i que aquestes declaracions, arriscades, sens dubte, són un joc tàctic que no acabem de comprendre del tot perquè no disposem de tota la informació necessària. Si m’equivoco em sabrà greu pel país. Aquest, però, en sabrà reaccionar.