David de Montserrat


Societat doble fletxa Dijous, 25.4.2013. 15:00 h

Un Sant Jordi des de l'altra banda

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 7 vots )
valorar_carregant carregant

(D'esquerra a dreta) Cristian Segura, Ninet, la Sra. Rius, David de Montserrat i Jaume Clotet.
(D'esquerra a dreta) Cristian Segura, Ninet, la Sra. Rius, David de Montserrat i Jaume Clotet.

Comparteix







Etiquetes
M'he decidit a escriure aquesta crònica del primer Sant Jordi que passo des de l'altra banda de la taula, no pas perquè cregui que calgui reposar les meves conclusions, sinó perquè després del Barça-Bayern vaig pensar que la població no estaria massa per orgues. Dit això, hi ha una part menys transcendental. I és que l'endemà de Sant Jordi és una mena de ressaca electrònica que obliga a posar ordre al correu, a les xarxes socials i, sobretot, a casa. Que si una rentadora, que si la nevera buida, que si el darrer dia per fer un tràmit perquè tot ho deixes per després de Sant Jordi. Això, evidentment, si ets Ken Follet no et passa perquè t'ho fan tot. Disculpes pel retard i anem a la cosa.

 

La Diada del Llibre i la Rosa comença a l'esmorzar d'escriptors de l'hotel Regina de Barcelona. Hi vaig, com no podia ser d'altra manera, amb el company d'armes (bé, de ploma, o de teclat més ben dit) Jaume Clotet. Al Regina hi impera el caos. Em recorda aquelles presons superpoblades d'algun país asiàtic o centreamericà però amb un toc de glamur, és clar. És fàcil colar-se. Molt. Em pregunto si la superpoblació de l'acte es deu al fet que ja hi comença a haver escriptors que porten community manager enganxat, a mode de xerpa, una mena de reporter incrustat al front de la Guerra del Golf. Sí, està passant.

 

Com que és el primer Sant Jordi, passar pel photocall ni se'ns acut. Nosaltres dos som catalans, gent discreta i passar després de Ferran Torrent (“Caminaràs entre elefants”, Columna Edicions) i Sor Lucía Caram (“Mi claustro en el mundo”, Plataforma Editorial) no toca. Justament penses, “caram!”, que els fotògrafs diran: “i aquest parell qui coi són?”. Quan ets a dins només t'entrevisten els periodistes que ja et coneixen amb un punt de solidaritat. La cosa no dóna massa més de si que menjar un parell de minis, alguna pasteta, un cafè amb llet i un suc i veure a Jofre Llombart (“Desmuntant la caverna”, Angle Editorial) content per anar a signar.

 

L'esmorzar passa volant i cames ajudeu-me per ser a l'Fnac Illa Diagonal. I allà sí, la primera sorpresa agradable del dia. Arriba Cristian Segura (“Ciment armat”, Columna Edicions) com una mena de “torbellino” com dirien a l'upper Diagonal i que coincideix amb l'aparició de la mítica Sra. Rius i el seu “negre”, dit amb carinyo, un altre mític, en Julià Peiró de la “Casa dels famosos” de TV3. Cal tenir un punt de maduret perquè el lector sàpiga de qui estic parlant.

 

En Segura, en Clotet i un servidor ens abraonem sobre la Sra. Rius (“La Sra. Rius, al desnudo”, Comanegra) per fer-nos la foto que il·lustra aquesta crònica. En Segura la sap molt llarga i li entra per vies canines preguntant el nom del gosset d'aquesta senyora de moral distreta. Es diu Ninet i s'ho deixa fer tot. Ens fem una foto i comencem a signar a lectors que han vingut expressament. Això no té preu. A l'esquerra ens flanqueja la madame i a la dreta, ni més ni menys que en Picanyol. La luxúria de la maduresa a l'esquerra i la innocència de la infantesa a la dreta. La gràcia està en el contrast, no? La Sra. Rius és extremadament amable i carinyosa i com una àvia orgullosa ens compra el nostre (“Lliures o morts”, Columna Edicions) i ens demana que li dediquem.

 

Una mica més enllà la que dedica sense pressa però sense pausa és Sílvia Soler amb “L'estiu que comença” (Planeta). La Sílvia també és molt amable, agradable i simpàtica i ens corroboren de l'editorial que és de molt bon portar. Celebrem molt que li vagi bé. Segona etapa a l'Abacus. Ens toca al costat de Lluís Canut i l'Infiltrat (“Els secrets de l'Efectivament”, Columna Edicions) de l'Efectivament d'Esports 3. Molt trempats. En Lluís té un gest molt bonic quan regala i signa el seu llibre a un treballador a l'atur.

 

I ja tornem a haver de córrer cap a l'Especial Sant Jordi de Ràdio Barcelona que es fa al mig del carrer Casp, una gentada de públic. El temps just de fer la falca del nostre llibre i arribar-nos a la parada de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Arribem tard al brindis per la independència que acaba de fer l'heroïna Carme Forcadell. Anar a la parada de l'ANC és com anar a casa i allí valorem com està el pati nacional amb Martí Estruch, l'home del Govern que ha de convèncer els periodistes d'arreu del món que això nostre de la llibertat no és un caprici. Reconeix que costa molt però que també hi ha impactes mediàtics que ens van a favor arreu del planeta. Per sort Salvador Cardús, un dels homes més ponderats de la nació, corrobora que anem molt bé.

 

I hora de dinar. A la terrassa de l'hotel Condes de Barcelona Grup 62 hi ha muntat un sarau de categoria. Allà dalt, francament, t'oblides de la crisi i torna a semblar que l'època de vaques grasses ha tornat. Ens diuen que menjarem poc i acabem menjant molt. Allà descobrim, per unes noies de portada Marie Claire, que en Messi té una fundació i que ho porten elles dues. Digues-li gamarús.

 

El sol escalfa de valent i els guiris a la piscina. Però quan la temperatura puja de debò és quan trobem la Llucia Ramis (“Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes”, Columna Edicions) i li recordo la primera vegada que vaig tenir notícia d'ella veient la tele. Ara, aquí, això és irreproduïble però si ho voleu saber recupereu el programa “Silenci” que feien al 33. Per cert, si mai la coneixeu, que us expliqui l'acudit dels dos cans mallorquins, un de Manacor (Manaquiò segons ella) i un altre de Felanitx. Jo, no me'l puc treure del cap.

 

I parlant d'acudits amb en Clotet trobem a la nostra capo, l'editora l'Ester Pujol, acompanyada del periodista Lluís Foix (“La marinada sempre arriba”, Columna Edicions) i ens expliquen que aquest Sant Jordi ho està petant, com es diu ara. Li recordo a en Foix una anècdota que vaig sentir-li explicar una vegada i, en recordar-la, ell sol es torna a posar a riure. Ell, quan era corresponsal a Londres, va entrevistar al director de la BBC i li va preguntar quanta gent hi treballava. El director li va respondre: “aproximadament la meitat”. Humor anglès de cinc estrelles.

 

Amb el company Clotet sortim a tota màquina a signar. He de dir que per Sant Jordi, a la tarda, i aquí és una proposta que deixo per a l'alcalde Xavier Trias, caldria obrir un carril escriptor perquè és impossible arribar a les parades a l'hora convinguda. Ens fem un embolic de tal manera que acabem literalment dividits. En Clotet se'n va a signar a una parada i jo a una altra després de compartir uns minuts, novament a l'ANC, amb en Pere Martí (“El dia que Catalunya va dir prou”, Columna Edicions) que, poca broma, ja va per la tercera edició. El país és ferm i això no hi ha qui ho pari.

 

Me'n vaig a Rambla Catalunya. Torna el caos. Arribo amb temps malgrat que trobar la parada ha esdevingut una quimera. Suo per primer cop en tota la jornada. Aquí te n'adones de l'efecte ruleta russa de Sant Jordi, que no és cap altre que et pot tocar signar al costat d'un supermediàtic que provoqui una concentració davant la parada que t'engoleixi a tu com a signador primerenc.

 

Em precedeix l'actor germano-català Daniel Bruhl, el de Good Bye Lenin! o Inglorious Basterds. Signa (“Un dia a Barcelona”, Entramat) sense parar i es fa fotos sense parar. Em mira fixament i bufa com dient “òndia quina bogeria”. La cosa el supera però ho gaudeix. La seva assistent m'explica que el llibre va sortir primer a Alemanya i que va tenir molt d'èxit. El que ho gaudeix de debò és el xouman Àngel Llàcer (“Parece difícil, ¡pero no lo es!”, Alienta Editorial) que fa un servei complet de signatura+foto+crit+conya. Més aviat sembla fàcil. I més enllà hi ha allò que en podem dir clarament una tia bona. Pregunto qui és i em diuen que és una tal Vicky Martin Berrocal (“¿Qué haría Vicky?”, Ed. Aguilar). “L'ex del Cordobés”, m'indica l'acompanyant de Daniel Bruhl. Olé. Me la torno a mirar. Pata negra, tota una pernila (léase “jamona”).

 

S'acaba l'escalfament a la banqueta per saltar al camp. Em toca al costat d'Andrew Morton (“Ladies of Spain”, La Esfera de los Libros), el biògraf de Lady Di que en el seu dia va vendre set milions d'exemplars sobre la vida i miracles de la princesa de Gal·les. Tot un gentleman. El saludo i me n'adono que, de moment, amb el meu anglès puc sobreviure sense el mètode Vaughan que a tort i a dret anuncia un diari unionista de la mateixa Barcelona. S'interessa per la història del 1714 que expliquem a “Lliures o morts”. Li explico jo, perquè en Sánchez Pinyol ha decidit fer campana. Em pregunta que com va de vendes el nostre llibre. Li responc que estem encantats però intento fer-li entendre que les nostres vendes i edicions vistes per un anglès són ridícules. M'assegura que en un mercat com el català està molt bé. Ja els he dit que era tot un gentleman. Ell no en signa cap o em dóna aquesta sensació, perquè per sort en vaig signant de mica en mica i em distrec. Pobret, no sap com està el pati a Catalunya i que venir a vendre “La dies of Spain” és com muntar una botiga de congelats La Sirena a Lapònia. Potser li haurien d'haver muntat la paradeta a l'avinguda Pearson per captar alguna lectora potencial mentre el marit és a casa de la Sra. Rius.

 

Ens retrobem amb el company Clotet. Actualitzem informacions i anècdotes fixant-nos en una noia que no sabem qui coi és però no para de fer-se fotos i signar com una posseïda. Es diu Alma Obregón i triomfa com la crema catalana però en aquest cas amb un llibre de cupcakes ("Objetivo: Cupcake Perfecto", El País Aguilar). Recomano pronunciar-ho en anglès perquè en català sona escatològic i sembla que te'n fotis i res més lluny de la nostra intenció. A en Clotet se li acut un #miccionari per al Twitter (el Tuitis en diem nosaltres) i que encara no ha publicat, per cert. Ja tarda.

 

I això és Sant Jordi. Vendre el que es diu vendre no sé si amb el company Clotet vàrem vendre molt. Amb certesa, ens diuen que fins d'aquí a un mes no ho sabrem. Això sí, Sant Jordi és un regal estiguis a la banda que estiguis. Sant Jordi des de l'altra banda és un dia extremadament divertit. Defugir-lo com a escriptor hauria de ser motiu de sanció. El Mystère de tot plegat està justament en compartir aquell minut amb el lector i tenir-lo al cap mentre li dediques el llibre. De què va això, si no? Potser hi haurà crisi econòmica però també superàvit d'estima i amabilitat. Visca Sant Jordi i visca Catalunya.

 

 

 


lectures 6141 lectures comentaris Un comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja

item
#1
26 d'abril de 2013, 14.24 h

M'has fet venir ganes d'explicar el meu dia de debut. Encara que jo o vaig veure tant mediàtic també va ser com un tsunami emocional (l'endemà amb sensació de blandiblub) i moolt divertit. El contacte i anecdotes amb els lectors son una passada i estic d'acord, hauría de ser cita inexcusable per a tots els autors. En fi, recuperats de la "ressaca", amunt les atxes de nou. Una abraçada per a cadascun i aviseu quan passeu per Sabadell. :)
(Ara enteneu per que escric en castellà, oi? )


Valora aquest comentari:   votar positiu 1   votar negatiu 0

5 !10 !20 !tots
1


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

David de Montserrat logo rss

Periodista (Twitter: @dmontserratnono)

més informació

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.