Si La Trinca hagués estat flamenca potser avui tocaria a la Grote Markt de Brussel·les en un aplec independentista cantant “L’Homenatge” i substituint allò del bròquil com a metàfora del franquisme per la gofre com a estat democràtic, però en procés de descomposició. Els presents escoltarien atents: “La gofre es va florint, tu ja m’entens”.
Bèlgica agonitza, com explica perfectament el llibre “La mort de Bèlgica. La gradual emancipació de Flandes” de Marc Gafarot (Dèria Editors) i el dia que s’enterri els catalans haurem d’estar molt atents perquè en sortirà un nou estat, Flandes, que és en bona part el paradigma per a la nostra futura independència. Estem davant del cas de nació sense estat amb potencial d’esdevenir un estat propi que més ens interessa, fins i tot més que Euskadi i Escòcia. De motius, fets i dades n’hi ha molts i ens ajuden a reforçar un corpus argumental que ja tenim però que ens permet debilitar del tot els qui graten i graten, cada vegada amb més dificultat tot sigui dit, per mantenir revifat l’espantall de la independència.
Flandes té sis milions d’habitants, nosaltres set i mig, és de la mida aproximada d’allò que en terminologia espanyola seria la província de Lleida. País petit, doncs. Com explica l’eurodiputat i economista Ramon Tremosa (CiU) en el pròleg del llibre, l’any 2006 va exportar per valor de 185.000 milions d’euros, quatre vegades més que Catalunya i un 30% que tot l’Estat espanyol junt. D’haver sigut independent, aquell any Flandes hauria estat el tretzè país del món en volum d’exportacions. Tremosa, que com és sabut defensa que “Catalunya serà logística o no serà”, no es cansa de repetir que aquesta força exportadora dels flamencs es deu al binomi ports-xarxa ferroviària que ben gestionat i agilitat és una font de riquesa de primer ordre. Resulta que a Catalunya, encara ho tenim millor, tant per longitud de costa com per ubicació. Tot l’arc litoral dels Països Catalans és la porta natural d’Europa de mercaderies que provenen d’Àsia. Però per a treure el màxim rendiment i convertir-nos en un dels deu estats més rics del món ens cal ser independents com ens recordava fa un dies el professor d’Economia de la Universitat de Harvard i execonomista en cap del Fons Monetari Internacional, Kenneth Rogoff. Per tant, ni la dimensió territorial ni el potencial econòmic productiu que n’albira la viabilitat com a Estat, poden ser arguments contra la independència. Sigui la de Flandes o la nostra.
Però la part més sucosa i deliciosa de la possible independència de Flandes és que d’una tacada s’esmicolen els arguments d’aquells que asseguren que si Catalunya es converteix en Estat propi quedarà automàticament fora de la Unió Europea. A tots aquests els pregunto: si Bèlgica es trenca i queda partida en dos estats, való i flamenc, o un de flamenc i una Valònia annexionada a França, què fem amb Brussel·les? Tindria molta gràcia veure com la capital de la UE s’autoexpulsa. Perquè si els processos d’ampliació interior, és a dir de nous estats sorgits de la divisió d’estats previs ja membres de la UE, no són possibles com ens ho farem? I si, com recorda l’autor de “La mort de Bèlgica”, Grenlàndia va decidir sortir els anys vuitanta de l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) tot i ser una part de Dinamarca, que sí es manté en el si de la institució europea, com és que no es poden acceptar altres situacions? La UE s’adapta a les circumstàncies, com no pot ser d’altra manera. I a Grenlàndia se li va dir que si mai s’ho repensava, la UE era casa seva. Pel que fa a Brussel·les, que es disputen valons i flamencs, potser passarà per esdevenir un districte federal europeu que seguirà fent de capital de tots i ens quedarem tan panxos. D’altra banda, li interessaria a la UE deixar de tenir a la ribera mediterrània un motor econòmic, que seria un dels deu estats més rics del món ? I last but not least, amb la independència de Flandes la cantarella espanyola sobre la balcanització s’acabaria de pet.
Els experts asseguren que la debilitat institucional i la ruptura mental i cultural entre valons i flamencs, per una divisió lingüística i de l’espai estatal de comunicació, fa pensar que Bèlgica viu les seves darreres alenades. Tant cert és això com que Bèlgica ja porta anys amb aquest entrar i sortir constantment de la Unitat de Cures Intensives. El juny farà un any que no tenen govern i curiosament això ha provocat que el deute baixi a marxes forçades perquè l’Estat no inverteix. Sempre és una idea provocar el mateix a l’Estat espanyol. Però no donem idees i millor que no perdem més el temps, anem per feina i, sobretot, estiguem ben amatents al futur a curt i mig termini a l’espera de veure com al Manneken pis se li estronca la pixera i la gofre es va podrint. Tu ja m’entens.
NOTA: Els recomano vivament que es mirin el “30 minuts” de TV3 que s’adjunta amb aquest article titulat “Bèlgica, junts o separats?” , emès el passat mes de febrer. Parin atenció al minut 17:20 amb el cas de la Sra. Alexia Philippart de Foy. Quan es peca de bona fe i s’apliquen el que els belgues en diuen “facilitats lingüístiques” n’hi ha que et pugen al jep i se’t pixen a la cara volent fer-te creure que plou. Com poden comprovar, no només ens passa aquí. Això sí, Albert Ribera ja té una digna representant.
