Fa molts anys em vaig preguntar: “si mai et demanessin un consell per anar per la vida, quin donaries?”. Després de reflexionar una estona la conclusió va ser: humilitat i sentit comú. D’uns anys ençà, la conclusió s’ha ampliat a: humilitat i sentit comú que no estan renyits amb l’ambició i l’atreviment. I així anar tirant fins que fa uns dies vaig anar a escoltar una xerrada del cuiner Ferran Adrià. A mesura que el mag de la cala Montjoi anava desgranant la seva filosofia vaig pensar: “coi! humilitat i sentit comú sense estar renyits amb l’ambició i l’atreviment”. Justa la fusta.
Enaltir la figura de Ferran Adrià i tot l’equip al darrera, començant pel seu soci Juli Soler, sé que està de moda i a vegades hom pot caure sense saber-ho en la dinàmica de deixar-se arrossegar pel mite. Però creguin-me que en defujo del tot i m’atenc al què vaig veure i escoltar. I quins ingredients hi van en aquesta recepta d’un dels enèsims èxits d’aquest país petit? Vegem-ho.
Creativitat natural: Ferran va començar dient que la creativitat ha de ser una actitud normal i tan espontània que no cal aturar-se a mitificar-la. “Odio la gent que perquè és creativa es pensa que és superior”, xef dixit. I parlant de mites va distingir entre “els tontos i els llestos”, és a dir els que es posen per objectiu voler ser Ferran Adrià i els que es posen per objectius anar fent i viure’n les conseqüències. Ell mateix assegura que si algú es pensa que ha anat a Hollywood per demanar que facin una pel·lícula sobre ell i elBulli s’equivoca, perquè el prendrien per tonto. Que a la Meca del cinema en vulguin fer un film és el resultat d’allò no buscat.
Pressió: El combustible en definitiva. La pressió entesa com la incitació a la creació. La creació ha d’anar vinculada a un motiu. El crear pel crear no té sentit. Adrià alerta dels perills de la “creació pànxing”. Recomana apartar-se d’aquells que es posen a crear per avorriment.
Humilitat: Tornant al principi, la humilitat és un altre dels ingredients indispensables. Sempre has de mantenir-te aferrat a un entorn de família i amics que et recordin que ets en Ferran i no el millor xef del món. I això sempre s’ha dit però mai és balder recordar-ho.
Sacrifici i prioritats vitals: Ferran Adrià i Juli Soler es varen autoimposar un sou mensual de 120.000 pessetes (720 €) durant quinze anys entre la dècada dels 80 i els 90. Vida regalada d’empresari floreixent no l’han feta mai. De fet Adrià assegura que s’ha guanyat bé la vida i que entre comprar-se un Ferrari o fer la elBulli Foundation ho té clar.
Passió versus obsessió: Per crear cal passió i passió, segons Adrià. I això vol dir ser feliç i passar-s’ho bé. Quan l’obsessió fa fora a colzades la passió ja s’ha begut oli. I la millor manera de fer fora l’obsessió és desconnectar.
Reinventar-se i mirar enrere: Cal, segons Adrià, aturar-se de tant en tant. Voltar i amarar-se de món per agafar noves idees. De fet, diu que els departaments d’I+D de les empreses haurien d’estar en tendes de campanya per anar voltant pel planeta cercant idees. I per combatre la possible crisi creativa també aturar-se i mirar enrere per sentir-se orgullós del camí recorregut.
Creatius versus bons professionals: Adrià diu que a partir d’ara la seva principal tasca serà gestionar el talent, no tant posar-se davant dels fogons a pensar, per trobar els millors creatius i portar-los a la cala Montjoi. No li calen bons professionals que executen a la perfecció sinó creatius, perquè el que sempre l’ha mogut no és fer receptes sinó crear tècniques que ajudin a establir bases per la cuina. I algú ha de fer aquesta feina, que ningú ho oblidi, perquè les nacions que avancen amb qualitat i en riquesa són les que creen i innoven.
Referències i apriorismes: És un clàssic considerar la cuina de Ferran Adrià com la d’un sonat. En aquest sentit el xef de l’Hospitalet recorda que tot depèn del punt de vista. Hi ha autèntics “bitxos raros” [sic] que parlen de les bestieses d’elBulli “mentre s’estan menjant un fricandó de vedella amb una Fanta de taronja”. Per il·lustrar millor res com l’anècdota del pintor mallorquí Miquel Barceló que un dia es va presentar al Bulli amb dos amics de Mali, vestits a la manera tradicional del país africà on resideix determinades èpoques de l’any. Els dos malians no havien sortit en sa vida del país i de pet es troben al millor restaurant del món. L’esglai d’Adrià només pensant en el contrast i el xoc cultural era lògic. Però s’ho varen menjar tot amb parsimònia com si res. Per què? Doncs perquè no tenien punts de referència amb els quals comparar. Per entendre’ns els apriorismes són tals que si dius que cuines un “llobarro amb clorur sòdic” et prenen per boig. Si en canvi convides algú a tastar un “llobarro a la sal”, et falten cadires per posar a taula. Bon profit!
