Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Coincidències indignades

|

- Publicitat -

L’altre dia em vaig fer aquest article a sobre. De fet ja feia dies que em rondava pel cap puntualitzar certes coses, però una trucada d’un meu amic em va acabar d’empènyer.“Ei tio com estàs? Nen com et passes amb els indignats fotent canya”, va dir-me l’amic amb un punt de retret simpàtic però retret en definitiva. Aquest és el mateix que una tarda de dissabte em va voler portar a la plaça Catalunya a veure l’ambient.

Reconec que m’ho he passat la mar de bé provocant als indignats i si pot ser amb humor sempre millor. De totes maneres avui no es tracta de “fotre canya” sinó de buscar el punt conciliador tot i que per aquest anterior article titulat “Certament indignant” vaig rebre comentaris al correu de estil “Queremos una sociedad justa e igualitaria, sin nacionalismos / separatismos que sólo sirven para dividir y matarse entre sí. Vamos a levantar una República donde no quepan ni reyes, ni curas, ni políticos, ni banqueros, ni catalanistas ni vasquistas, ni periodistas comprados ni otros parásitos. La tierra para el que la trabaja. A ver si se enteran. Viva la acampada! Viva la resistencia! Viva la III república espanyola obrera y anticapitalista.”

Publicitat

Com a moviment absolutament simptomàtic, de protesta legítima i carregada de raons, jo també estic amb els indignats. Però els tons, els moviments de fons i determinades intencionalitats que amaguen el fan inviable tret que, com qualsevol col·lectiu, tingui predisposició a negociar, i això sovint vol dir cedir, i a localitzar punts de trobada amb una immensa majoria silenciosa que depassa, de molt, el volum d’indignats. Una majoria, d’altra banda, que entenent el fenomen no accepta ni les maneres ni criminalitzacions generalitzades. Però aquesta majoria silenciosa no troba interlocutors, perquè així ho volen els indignats, ni creu en els braços aixecats dels partits d’esquerres que alerten, des de la podridura, “ei però si jo sóc dels vostres”.

Per què el col·lectiu dels indignats no es planteja, per exemple, cinc mesures clau, cinc i prou, que sumin una majoria aclaparadora? Aquesta majoria silenciosa a la qual em refereixo m’hi jugo el coll que diria que sí ara mateix a aquestes cinc que extrec del document de mesures d’AcampadaBCN:

1. Regular i implementar la dació en pagament així com la transformació de les hipoteques: anul·lació dels desnonaments i conversió en lloguer en el cas de no poder afrontar el pagament per situació de desocupació.

2. Convertir els treballs temporals en fixos o fixos discontinus. Proposem un únic contracte indefinit, amb un salari no inferior a 1.200-1.300 euros (tal com diu la Carta social europea, el salari ha de correspondre’s amb el 60% de la renda Espanyola).

3. Reclamem un pla de xoc per reduir la dependència dels combustibles fòssils, que faci front a el “bec del petroli” i el Canvi Climàtic. El tancament immediat de les centrals nuclears, la implementació urgent d’energies ecològiques sota gestió comunitària i la promoció i conscienciació sobre l’estalvi energètic.

4. No al sistema electoral actual, volem igualtat en els requisits per presentar-se i en els mitjans utilitzats en les campanyes. Distribució equitativa dels temps d’exposició de propostes polítiques en els mitjans de comunicació, sense tenir en compte resultats anteriors o si és la primera vegada que es presenten (incloent la promoció de vot en blanc o abstenció).

5.Referèndums obligatoris i vinculants.

 
Proposo aquestes cinc com en podria haver agafat d’altres que també comparteixo i fins i tot proposar-ne algunes de molt dures per acabar amb un sistema de partits absolutament viciat.  No us sembla, però, que en l’aprovació d’aquestes cinc mesures de mínims no es faria un gran salt en la millora social i democràtica del nostre país i, per tant, en rebaixar el grau d’indignació?

Però posats a ser justos em temo, per exemple, que els indignats ho volen tot i no estan a favor de potenciar la meritocràcia, ni acabar amb privilegis del tot insostenibles i innecessaris que no afecten els de dalt sinó també els de baix. Estan disposats a acabar amb el funcionariat i les places en propietat? Estan disposats a no criminalitzar la gent que amb esforç extrem s’ha guanyat molt millor la vida que la mitjana? Estan disposats a sembrar els nostres carrers de càmeres de seguretat per reduir la delinqüència i no només la de coll blanc? Estan disposats a entendre que la supressió de l’impost de successions a qui beneficia, sobretot i en primer lloc, és a les rendes modestes que hereten i acaben havent de demanar crèdits per fer front al fisc? Estan disposats a entendre que violència no és cobrar 600 € al mes, sinó que violència brutal és que els lladres espanyols et robin 22.000 milions d’euros anuals? Estan disposats a protegir el treballador i no el lloc de treball fins al paroxisme al preu que sigui? Estant disposats a obligar a retornar les beques de tots els frescos que passen el dia al bar de la facultat? Si impedim aquest darrer delicte la vostra indignació es desfarà com un terròs de sucre. Ho juro.

Anar al Parlament a protestar em sembla bé. El que no em sembla és no deixar entrar els diputats, perquè el que caldria és que un cop a dins, els catalans no els deixéssim sortir fins que no declarin la independència que és sabut ara i aquí i arreu del món, que és l’única sortida a molts dels problemes que plantegeu.  Els votem per resoldre problemes, trobar solucions i posar en pràctica mesures pel progrés nacional. Si no saben sortir de la Cambra amb “la” solució per manca de valor, potser sí que val la pena forçar unes noves eleccions. Moltes revoltes acaben i/o comencen al Parlament d’un país.

Catalunya és carn de vergonya tant per aquells que només reclamen nit i dia com un dret universal absort del contrapès del deure personal, com pels nostres diputats que són incapaços de resoldre, gràcies al poder de decisió democràtic del qual els hem dotat, l’absolut crim que representa la relació amb Espanya. Catalunya es mereix estar a la cua dels països en desenvolupament humà a les llistes de l’OCDE i l’ONU. Només així potser al final els zombies del Parc de la Ciutadella, tots, uns i altres, reaccionaran.

Publicitat

Opinió

Minut a Minut