Una de les estupideses més grans que he sentit dir és aquella que justifica la teleporqueria amb un “és el que l’audiència demana”. Ara que estem en plena crisi és bo recordar allò de qui llença la primera pedra. Qui va oferir crèdits a dojo sense garanties de retorn?: els bancs. La gent demanava barra lliure creditícia? Qui va ser el responsable de contractar-los a la babalà?: els clients, d’acord. Qui va ser el primer de programar teleporqueria?: Algunes teles. Qui va ser el responsable d’inflar el fenomen?: Una gran majoria de telespectadors. Qui demanava què, doncs?
Acceptem que en la comissió del pecat també hi ha l’acceptació d’allò que se’ns ha ofert. D’acord. Però tornant a la tele, si aquesta premissa és certa ara ens trobem, que en el seu conjunt, la suma de les audiències dels canals de Televisió de Catalunya tenen un lideratge sostingut amb una oferta d’altíssima qualitat en línies generals, tret d’alguna excepció flagrant que ara no toca citar. Aleshores, pregunto: deu ser el que la gent demana també, no?
Fa setmanes que tinc una mena d’història d’amor televisiva. Feia temps que no fruïa tant com enguany asseient-me al sofà i gaudint d’un bon parell d’hores de tele. Sí, sí, de caixa tonta. Ai mare meva, si tota la tonteria fóra com aquesta, beneïda tonteria.
El meu idil·li setmanal té noms i cognoms i no per ordre d’enumeració un més important que l’altre: “El convidat”, “La Sagrada Família”, “Òpera en texans”, “En clau de vi”, el recent fals documental “Macià contra companys”, “Singulars”, “Ànima 33”, “Valor afegit”, “Via llibre”, “No t’ho perdis”…o produccions que aguanten el pas del temps inalterables com “Caçadors de bolets” o el clàssic “Thalassa”. I al marge de la tele catalana, tot i que el podria fer perfectament, em quedo amb el “Salvados” de Jordi Évole a laSexta, programa molt honest i atrapant. En el passat ho foren també “Afers Exteriors”, “Herois quotidians”, “3er.3a.”, “Km.33”, “No me la puc treure del cap”, “Ciutadans”, “Persones humanes” o sèries com “Porca misèria”, “Plats Bruts”, “La memòria dels cargols”, per citar-ne algunes i deixar-me’n d’altres injustament.
Tret d’algunes excepcions de TV3, la majoria dels meus amors són del 33. El 33 es converteix en una mena d’universitat nocturna, un canal que cal veure amb actitud circumspecte i atenció plena. Jo, de mercat internacional de televisió, no és que en sàpiga massa res però tinc la sensació que a Catalunya s’està fent una televisió que és de les millors del món. Televisió ben realitzada, bon ritme, presentada amb fils argumentals molt interessants, presentadors competents i amb continguts que ens amplien la cultura general, ens fan divertir en molts casos, ens aguditzen la capacitat crítica i ens fan reflexionar. La bona tele és això.
A tots els creadors d’aquests programes i sèries i als professionals que els fan possibles cal donar-los les gràcies. És un plaer i un honor seure a la fila zero del sofà i gaudir d’aquestes propostes perquè amb tot això es dignifica la cultura i se la situa a un nivell d’excel·lència i de masses a través d’un canal tan injuriat.
Tot i així, darrerament m’he trobat persones que posen en dubte aquesta opinió sobre la qualitat i els efectes reals dels exemples citats. Un amic em deia l’altre dia “Òpera en texans realment és boníssim però a mi no em fa venir ganes d’escoltar òpera”. Cert, pot passar. Però el benefici d’”Òpera en texans” no és aquest. El benefici principal és que jo ara sé l’argument de determinades òperes de referència i, al marge de si me les escolto o no o de si vaig al Liceu o em quedo a casa, avui la meva cultura general és superior a la d’ahir. El meu amic em va dir que tenia raó. Com també em va donar la raó sobre aquest portent que es diu Ramon Gener, el presentador, un torrent de passió predicadora, que és pianista, tenor, poliglota…quants Ramons Geners hi deu haver ocults, cadascú en el seu camp, al nostre país?
Una altra persona em preguntava a Twitter si no era exagerat situar la sèrie “La Sagrada Família” al nivell d’”Òpera en texans” o “En clau de vi”. En cap cas. Crec que ningú pot posar en dubte que aquesta sèrie està ben realitzada, té diàlegs àgils i divertits, conflictes estripats, gran interpretació i, no ho oblidem, un gran reflex de la realitat en definitiva. Però és una comèdia, això sí. I la qualitat també és present respecte de què i com ens en fotem de les coses de la vida.
Navegant per aquests verals d’Internet he trobat aquesta frase de l’advocat Newton Norman Minow: “Quan la televisió és bona, res – ni el teatre, ni les revistes ni els diaris- és millor. Quan és dolenta, res és pitjor.” Totalment d’acord, tret que jo us convido a seguir anant al teatre, al cinema, a llegir revistes, diaris i llibres per molt bona que sigui la programació televisiva. Només faltaria.
PD: He citat “Herois quotidians”, potser el programa més divertit i amb l’humor més intel·ligent de la història de TV3. No tenir-lo en antena amb noves temporades és un sacrilegi nacional. Imploro la seva recuperació. I mentre això no passa mirin, per exemple, “Òpera en texans” amb una copa de qualsevols de les elaboracions que els recomanin els d’ “En clau de vi”.
