Parlar d’aquestes coses incomoda molta gent. Sovint la primera reacció és acusar qui ho planteja de ser un radical, un intolerant i tantes altres floretes. Per tant, m’ho carrego a l’espatlla i avall que fa baixada.
Fa un parell d’anys l’aleshores president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Joan Martí, va dir que “en un mitjà de comunicació s’hauria de partir de la base que aquella persona que no té una competència molt bona de la llengua que sigui, en aquest cas de la catalana, se li ha de recomanar que es retiri d’aquesta funció fins que no tingui aquesta competència (…) Hem arribat a rebaixar tant el llistó que ara, referint-nos estrictament als mitjans de comunicació, un bon comunicador és aquell que coneix bé la llengua catalana”.
Recupero aquesta qüestió perquè és evident que la cosa tendeix a anar encara més pel pedregar. N’hi ha ben bé prou de parar una mica l’orella cada dia. Si un periodista o un tertulià es guanya la vida, totalment o parcial, treballant o intervenint en una ràdio o televisió en català, no és exigible que tingui un nivell de català amb un mínim de qualitat? No és la seva llengua la principal eina de treball? No és allò amb què comunica? La responsabilitat dels mitjans audiovisuals vers la contribució social té moltes vessants però la de la llengua n’és una de primordial.
Permetríem que un cirurgià amb Parkinson operés un familiar nostre? I a un invident pilotar l’avió en el qual hem embarcat? Si no està permès fer determinades feines relacionades amb l’alimentació si no comptes amb el preceptiu carnet de manipulador, com és que permetem que locutors, presentadors i tertulians intoxiquin la llengua dia sí i dia també?
A veure si ens entenem. Jo també m’equivoco i faig faltes. I se m’escapa un “vale” o un “bueno”. I quan m’equivoco em sap greu. Fins i tot puc tenir algun lapsus. Només faltaria. I si m’equivoco no serà per manca de consciència o bona voluntat. El que no em passarà és equivocar-me per desídia supina com detecto en molts periodistes, analistes i tertulians de la ràdio i la televisió. A mi ni se m’acudiria anar un dia a qualsevol mitjà espanyol dient coses del tipus “y de pronto lleguemos”. Impossible.
I és que he escoltat míssils com ara “lio”, “despilfarro”, “acortar”, “lavadores i carpinters”, “abolladures”, “bofetó”, “palc”, “cortafocs”, “donar peu en bola”, “llamatiu”, “els Nadals”, “olorar a querosè”, “malament fet”, “estar de peu”, “em senta malament” per no dir els constants “hi ha que”.
No he dit noms ni ho faré, però entre aquests hi ha periodistes i analistes que són primeres figures del panorama audiovisual català. No tinc cap intenció d’atacar ningú en concret, ni cap mitjà en particular. No m’interessa la polèmica. Senzillament desitjo i, per què no, exigeixo una reflexió profunda i que es prenguin les mesures que calguin. Si no parles gairebé a la perfecció la llengua catalana no has de poder fer aquesta feina. És així de dur, si voleu, però no podem estar per hipocresies.
De periodistes, tertulians i analistes amb capacitat i nivell lingüístic sobrer segur que n’hi ha a dojo i ben amagats. De fet, una mica d’aire fresc també seria benvingut. No entenc com em puc trobar quatre o cinc vegades per setmana el mateix tertulià a diversos mitjans. Diuen que molts d’aquests fan una ronda de trucades als diferents partits amb representació parlamentària i els demanen noms de tertulians afins. No sé si és cert. M’asseguren que sí. I alguns dels mals lingüístics també vindrien d’aquí. En qualsevol cas, si això és cert, espero no sentir mai més cap lament pels blocs electorals. I encara que això darrer tan sols afecti als mitjans públics, la pràctica hauria de ser denunciable també per als privats. La cerca de la pluralitat no s’hauria de fer trucant als partits sinó essent responsable.
En qualsevol cas, si surts a la tele o a la ràdio regularment, i no tens una cura mínima en l’ús de la llengua pròpia d’aquest país, encara que no t’ho pugui semblar, la llengua catalana t’importa tant com saber què és l’aqüeducte de Silvio.
