Fa unes setmanes vaig anar a dinar a un restaurant que m'agrada molt. De segon vaig menjar un costelló de porc duroc. Era exquisit. Es desfeia a la boca. Vaig felicitar al cuiner i li vaig dir que no sabia què coi havia fet perquè quedés tan i tan melós. “Dotze hores a foc lent. La cuina vol temps”, em va dir. La política, també. I el sobiranisme sovint peca de pressa i es menjaria el porc duroc cru per tal de saciar la gana que no és altre cosa que la impaciència de l'estómac.
El temps, aquest concepte tan contradictori. Ara volem que passi ràpid, després volem que passi lent. El temps com a sinònim de solera o el temps com a sinònim de decrepitud. Hi ha res més contradictori que el temps depenent de quin dia i hora sigui?
De la nit del 27s ençà he hagut de consolar independentistes que malgrat els gairebé dos milions de vots i setanta-dos diputats al Parlament de JuntsXSí i la CUP els posseeix un neguit. Ara els sembla que el temps s'ha aturat i pateixen. Em recorden aquells antics culers que tot i guanyar 3 a 0 va i diuen: «encara patirem», tot i que el contrari no lliga cap jugada i amb prou feina arriba agonitzant al frontal de l'àrea.
Una de les grans certeses del procés és que justament el temps sempre ens ha anat a favor i ara ens hi segueix anant. Gairebé tres setmanes, tres només!, estan passant moltes coses i totes enforteixen encara més aquesta base tan sòlida que ha deixat reposar la darrera jornada electoral.
Hem entès que aquella metàfora que corria sovint per cercles convergents verbalitzada en un «arribarà un dia que caldrà saltar la paret» és a punt de deixar de ser una metàfora per convertir-se en una diàfana realitat. Som conscients de la importància cabdal que té aquest canvi de mentalitat? Que estem en guerra amb l'Estat espanyol ja ho sabem. Però estem veient que en aquesta guerra els tancs no són una arma reglamentària. I en aquest escenari el sobiranisme contempla l'ús d'una arma definitiva: la desobediència. I que serà gradual. El temps, novament.
Els sobiranistes més tebis, els que han pujat al carro de la independència amb esporuguiment, han de saber que hi ha precedents i en entorns i contextos infinitament més durs, agressius i perillosos. Parlo d'Estònia, per exemple, on el procés constituent cap a un nou estat independent va tenir com una de les etapes més remarcables declarar il·legal l'annexió a l'URSS de 1940. És a dir, sense ser encara un estat independent es deslliuraven de qualsevol obediència a Moscou. Comença a sonar la música, oi? Serem capaços nosaltres de deixar de donar carta de naturalesa a les atrocitats constitucionals espanyoles? Capirem d'una vegada i per totes que en independències està tot inventat i que no estem fent res de nou? Per entendre'ns, la desobediència és boig conegut, sobretot quan l'interlocutor és un negacionista de la democràcia pura.
Veient com tot un president de Catalunya com Artur Mas, escollit per vies democràtiques puja sol les escales del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya com a imputat per haver comès pressumptament aquest nou delicte anomenat democracidi, em sorprèn que a Catalunya no s'hagi declarat una vaga general indefinida. D'entrada pensaria que és una mostra de debilitat, d'incapacitat. Però hores d'ara ja ho veig com una fortalesa. «Total, Espanya agonitza. Si ens fot un moc més tampoc ens alterarem, ara. Ja sabem que al final d'aquesta pel·lícula, els dolents moren», sembla que imperi en l'imaginari col·lectiu.
Espanya construeix el seu dia a dia en la supèrbia i la mentida. Mai ha fet l'esforç de mirar-se al mirall. Construir, dialogar, negociar, adaptar-se són verbs que considera de “maricomplejines” si utilitzem el llenguatge casernari que brolla tot sovint de la caverna mediàtica. Quan aquestes virtuts es consideren defectes no hi ha res a fer. Per contra, els catalans pequem sovint de mirar-nos al mirall per excés. Som d'una autocrítica extrema i això és bo si és constructiu però malauradament ens ho prenem en sentit contrari. I això no ajuda. Aquests dies sembla que només ens revitalitzen els atacs exteriors i no el camí que estem fent i els danys col·laterals que estem provocant nosaltres als enemics de la democràcia. Estem més preocupats per si dues forces independentistes que han fet història es posen d'acord, en comptes de sentir-nos joiosos observant com la victòria d'aquestes mateixes forces provoca unes falles a la placa tectònica unionista de dimensions colossals.
A la unionista i a la il·lusa possibilista, per cert. La indefinició política mata. És època de posicions clares. Les mitges tintes caduquen. Recordem què li ha passat a Unió Democràtica de Catalunya i què li està passant a «Catalunya sí que es pot». Unió és al llindar de la desaparició i CSQEP veu com el temps – una altra vegada el temps – s'exhaureix i en un parell de setmanes ja ha vist com la líder de Podemos a Catalunya dimiteix i l'alcaldessa de Barcelona es veu obligada a denunciar públicament tant les imputacions contra el president Mas i les conselleres Rigau i Ortega com les mostres imperialistes del Dia de la Raza.
A la galàxia de l'esquerra que encara confia en la reforma constitucional per poder opinar sobre el futur propi li queden un parell de telenotícies per decidir si es fa independentista o accepta que Espanya només es podrà maquillar, però no transformar. Confio que veurem cada vegada més indicis que inclinaran la balança a favor de les tesis independentistes sense passar per sota la Puerta del Sol. Ada Colau ja ha començat a apuntar maneres. La desobediència proposada per la CUP pot descol·locar definitivament CSQEP veient el paper del Tribunal Constitucional quan dia sí, dia també, rebenta qualsevol iniciativa legislativa catalana. La CUP es mou davant dels atacs i CSQEP fa veure que no veu res i ho fia tot al futur quan, llapis en mà, qualsevol combinació resultant de l'aritmètica electoral de les eleccions espanyoles del 20D deixa fora del poder a Podemos. Insisteixo, la indefinició política mata. CSQEP és ara mateix el descapotable de Thelma i Louise anant a tot drap cap a l'estimball i cada vegada queden menys metres per frenar i girar el volant cap a una o altra banda.
El dret a decidir unilateral serà l'oli definitiu per lligar bé la maionesa amb els ciutadans del món d'esquerres que es pensen que la independència és un problema i no una solució. I ho serà perquè quan l'Estat espanyol provi de suspendre l'autonomia catalana via article 155 de la Constitució Espanyola ja no hi haurà cap escletxa per on es puguin esmunyir els reformistes. Entre un 70% i un 80% dels catalans volen poder decidir i contra això, ningú hi podrà fer res. El referèndum definitiu es farà i aquesta és la gran humiliació que Espanya no tolera. I si Espanya se sent humiliada tornarà amb els darrers espasmes de supèrbia i mentida. I la supèrbia i la mentida no són exportables Meseta enllà.
