A Madrid els hi agradava dir que la convocatòria del 9N era com l’escena de la pel·lícula “Rebel sense causa” on Jimmy Stark (James Dean), per demostrar que no és un “gallina”, accedeix a conduir en una cursa de dos cotxes que han d’anar a tota velocitat cap a un penya-segat, on el primer en girar o aturar-se, perd. Durant setmanes vam sentir dir al PP que en Mas baixaria a l’últim moment, abans d’estavellar-se contra la prohibició del TC. Van calcular malament.
1. La desobediència de la gent posa en escac l’essència mateixa de l’Estat
El més sorprenent del que va passar el 9 de novembre, tal i com ens recorda l’Albert Aixalà al seu bloc (http://aaixala.blogspot.com.es/), és que els catalans vam exercir la nostra voluntat de poder en contra de la voluntat del poder de l’Estat espanyol, i aquest no va utilitzar la força per impedir-ho. No dic amb això que fos acceptable que ho fes, sinó que formava part dels escenaris que l’Estat havia de contemplar en tenir, en teoria, el monopoli de la força. No qualsevol força, però si alguna mostra proporcionada de la mateixa. Resulta inaudit a l’UE que el govern d’un Estat hagi renunciat a fer complir la doctrina dictada pel seu Tribunal Constitucional en una part del seu territori, tal i com apunta Roger Palà al seu bloc (http://www.elcritic.cat/blogs/rogerpala/). Per fer-ho, no necessitaven l’exèrcit retirant les urnes davant dels focus de mig món. N’haurien tingut prou impedint la distribució de les urnes i les paperetes des del local on estaven emmagatzemades.
Espanya estava acostumada a exercir el poder però Catalunya no. De fet els catalans erem especialistes en teoritzar sobre el concepte de sobirania (recordeu l’acudit sobre l’elefant i la qüestió nacional?) però fins ara ens haviem mostrat incapaços d’exercir-la. El 9N això va començar a canviar. Fa pocs anys ningú hagués esperat que Catalunya aguantés tant i l’Estat tan poc. Espanya ha esdevingut un Estat feble que no resisteix la pressió al carrer, mentre PODEMOS li té la moral menjada via enquestes, i la xacra de la corrupció li arriba al moll de l’os. Ja té conya que Rajoy afirmés fa pocs mesos, mig en broma, que no sabia qui manava a Catalunya. El que va quedar clar el 9N és que ell no mana.
2. El Pols, de l’aixecada de camisa a l’enrabiada i l’aprofitament
El 9N Catalunya va guanyar un pols a Espanya mitjançant un acte de sobirania que va consistir en una acció de desobediència massiva, anunciada prèviament i desenvolupada de manera pacífica i festiva. La perplexitat a Madrid va ser absoluta. I es que Rajoy i el PP s’havien afartat a dir del dret i del revés que el 9N no es votaria. I el 9N es va votar. Si la votació es va realitzar per debilitat de l’Estat o per un pacte entre Mas i Rajoy, és irrellevant.
Alguns analistes van donar per bona la teoria d’un pacte entre Mas i Rajoy, per mediació d’en Joan Rigol. El pacte necessitava de dos elements: que Mas fes marxa enrere fins que la consulta fos irreconeixible com a tal, i que Rajoy no la tornés a impugnar davant el Tribunal Constitucional, baixant la tensió per desmobilitzar una alta participació i evitar així lectures incòmodes per l’Estat. Però cap dels dos hauria seguit aquest guió quan es va desconvocar la consulta per passar a procés de participació. La necessitat de reconstruir un relat que li permetés al President Mas afirmar que complia amb la paraula donada a ERC, ICV i les CUP i superar unes enquestes negatives, combinat amb una pèssima gestió per part del Govern de l’Estat, va fer miques el pacte, si és que aquest va existir mai. Un episodi que es tancaria amb l’error monumental de Rajoy, que va passar en pocs dies de celebrar el canvi de consulta oficial a procés indeterminat, per mofar-se’n després titllant-lo de costellada i, finalment, atacar-lo mitjançant una nova impugnació al TC i amb les amenaces de la fiscalia que tots coneixem.
Per aquesta raó s’entén l’enrabiada de bona part de l’entorn del PP de Madrid i de la seva extrema dreta davant la incapacitat de Rajoy d’impedir la votació. I de la mateixa manera, però en sentit oposat, s’entén la perplexitat de sectors del PP català davant la decisió d’impugnar el procés participatiu, un cop Mas va renunciar a la consulta inicial, sabent que això incentivaria molt la participació el 9N. Tal com va passar.
I per aquesta mateixa raó s’entén també que durant la “nit electoral”, Artur Mas intentés aprofitar els resultats de participació del 9N amb una intervenció a TV3 en prime-time, sortint acompanyat de Joana Ortega i sense els partits que van recolzar la consulta. De manera oportunista, intentant capitalitzar l’èxit en lloc de compartir-lo, tot amagant qui va posar de forma clara l’objectiu de la independència i va exigir data i pregunta abans de final de 2014. Un missatge que grinyolava amb les paraules de unitat, fent el contrari que predicava.
3. Analitzant les dades s’entreveu que hem fet un pas de gegant
Els analistes auguraven que més de dos milions de vots en el procés participatiu del 9-N sacsejaria el tauler de joc obligant a prendre decisions importants en poc temps. I això és el que va passar, 2.345.144 catalans van votar en una convocatòria singular. Una participació que té dos efectes immediats sobre el procés català: li dóna solidesa i l’accelera davant dels que voldrien guanyar temps.
Tenint en compte tots els condicionants, la xifra de 2,3 milions és un èxit rotund. En teoria estàvem davant d’un acte per a convençuts, una mena de gigaenquesta presencial que implicava tan sols una part de l’electorat. Les previsions de participació se situaven entre els 800.000 persones -les que van participar en les consultes organitzades per la societat civil el 2010 i els 2,1 milions -el total de vots que van recollir els partits favorables al 9- N durant les eleccions de 2012 . Ningú imaginava superar els 2 milions, tenint en compte la improvització logística, la limitació dels punts de votació, el veto de l’Estat i els intents de criminalització des de mitjans de Madrid i el seu efecte desmobilitzador en el cos electoral.
D’una banda, 2.345.144 persones participant és un gran èxit per quantificar el sòl del sobiranisme a Catalunya, ja que fins ara només s’havia disposat de sistemes indirectes per quantificar el nombre de persones favorables a la independència: la xifra de manifestants a les convocatòries de les diades de l’11 de setembre de 2012, 2013 i 2014, o les que mostraven les enquestes dels organismes oficials o els mitjans de comunicació, dades absolutes o relatives molt poc exactes per a ser tingudes en compte. D’altra banda, si comparem el nombre de participants del 9N amb els del referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 2006, on van votar 2.500.000 catalans, o amb els del referèndum sobre la constitució europea on van votar 2.133.433 catalans, la xifra de votants del 9N és una xifra perfectament homologable a la resta. Paraules majors.
La xifra de participants del 9N supera els 2,14 milions de vots que, amb una participació del 70% del cens, van obtenir el novembre de 2012 la suma dels partits CiU, ERC, ICV-EUiA, la CUP i SI, favorables a la consulta. Vist el resultat, l’independentisme va ser intel·ligent arrossegar al “Sí-No” i una part del “No” al procés, assegurant superar els 2 milions de participants. Creure que els independentistes per si sols podrien guanyar la batalla de la desobediència era un error i per això la campanya de mobilitzar els indecisos d’”Ara és l’Hora” fou fonamental. Cal recordar que entre els 885.000 catalans que, entre el 2009 i el 2011, van votar a les consultes populars dels municipis catalans inaugurades a Arenys de Munt, només el 5% van optar pel no. Però el 9N, el sí-no, l’opció de Duran i Lleida i Joan Herrera, tan criticada pels contraris a la segona pregunta, i pensada per integrar federalistes, pujava al 14%. I el no, sense referents, al 4,6 %.
4. El 9N ha esdevingut la mobilització més gran contra l’statu quo i el PP
A diferència d’altres votacions, la xifra de participants del 9N no només indica el nombre de persones que se sentien interpel·lades a donar la opinió sobre un tema. Els estira i arronses que van envoltar la consulta va comportar que la totalitat dels votants, mitjançant el seu acte de desobediència, mostressin un qüestionament evident amb l’statu quo, amb indiferència de si el seu vot era més o menys discrepant. I això és així perquè l’Estat va fer tots els possibles per evitar que es fes la votació, encara que fos per reforçar la seva posició sobre el que es preguntava. Així que no només es van manifestar 1.861.753 rojo separatistes, sinó 2.345.144 desobedients a l’Estat.
Però si entrem a analitzar les dades detingudament, veurem que el resultat de la primera pregunta és que 2.116.401 ciutadans, gairebé un 92% dels participants, van votar a favor que Catalunya esdevingui un Estat. Una xifra d’aquesta envergadura deixa clar que el temps de la transició de 1978 forma part del passat i que Catalunya ja ha trencat amb aquesta etapa. Xiular i mirar cap a una altra banda seria suïcida.
Per altra banda, 245.000 persones van votar l’opció federal (Si-No i Si-blanc). És de suposar que, entre d’altres, va ser l’opció triada per bona part dels 359.000 votants d’ICV-EUiA el 2102, car els seus referents van cridar a la participació el 9N. Com segurament una xifra desconeguda de simpatitzants d’UDC o de socialistes díscols amb la direcció podrien haver votat aquesta opció. El resultat del “Sí-No”, és excel·lent tenint en compte que, amb el boicot del PSC, aquesta opció venia disminuïda de referents polítics plurals. L’èxit de la convocatòria, en part, va ser gràcies a ells. No ho oblidem pas.
Finalment, més de 100.000 persones van votar NO i 67.000 més van ser comptabilitzats nuls (la majoria paperetes marcades amb un doble NO). Si els sumem als votants del Si-No, més de 400.000 ciutadans que no volen la independència van anar a votar el 9N. Una situació que hauria de fer reflexionar els partits contraris a la independència i al procés, que no van cridar a votar.
Les xifres de participació en ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i l’anàlisi dels resultats apunten que un dels motius de la gran participació del 9N va ser la mobilització del ‘no’ o del ‘sí-no‘. En aquest sentit, l’increment del percentatge dels vots diferents al sí-sí enforteix el procés, certificant que el relat que vincula soberansme i democràcia ha fet forat. Això ha debilitat els arguments de l’Estat contra la participació i ha reforçat el conjunt del moviment sobiranista català. Haurà estat bàsicament un èxit atribuïble a dos factors: la intensa campanya realitzada per “Ara és l’Hora” de l’ANC i Òmnium Cultural -posant sempre l’accent en la democràcia i interpel·lant els indecisos- i la mobilització del vot antiPP, molt arrelat a Catalunya. Les cassolades realitzades des de la sentència del TC de suspensió cautelar del nou 9N, convocades espontàniament, es van transformar de nou en vots i molta gent va acudir a les urnes altre cop a castigar el PP, com en el passat.
5. L’independentisme, guanyant les eleccions, és qui marcarà l’agenda.
L’independentisme avui és majoritari sobre aquells que voten en unes eleccions. L’any 2012, a les eleccions al Parlament, van votar 3.668.310 catalans, i en les eleccions generals de 2011, van votar 3.516.000. Per tant, 1.808.000 vots és pràcticament la meitat dels votants en unes eleccions a Catalunya. Aquest és el fet inqüestionable. Una altra cosa és quin és el seu pes sobre el cens, tal i com ens recorden sovint des de l’unionisme, que curiosament no vol que ho esbrinem. Però això només ho sabrem quan fem una consulta o un referèndum.
La meitat dels catalans que voten en unes eleccions volen la independència de Catalunya. I és evident que qualsevol majoria electoral a Catalunya passa ja per gestionar el vot independentista. Només cal recordar que l’última majoria absoluta que va treure CiU al Parlament va ser amb només 1,22M de vots, molt per sota dels 1,8M del sí-sí del 9N. El que no podem saber encara és si els vots del sí-sí del 9N serien suficients en un referèndum vinculant i amb una participació més alta que en qualsevol convocatòria electoral ordinària. Per tant, podem concloure que l’independentisme és majoritari de forma indiscutible (en enquestes, preferències electorals mostrades el 9N o en la capacitat de mobilització al carrer), però no hegemònic, encara. Recordem que els partits contraris a la independència van sumar 1.345.000 vots en les eleccions de 2012. 500.000 menys que el sí-sí del 9N. La gran pregunta és: què hauria passat si hagués mobilitzat el No?
Segons el PP el vot sí-sí ‘només’ va mobilitzar 1.861.753 vots, és a dir, pràcticament els mateixos vots que van obtenir els partits sobiranistes CiU, ERC, CUP i SI a les eleccions de 2012 (1.787.000). Però saber del cert que hi ha 1.800.000 catalans que volen la independència no és una dada menor. Sobretot si tenim en compte que:
• els vots “Si” en anteriors consultes van tenir resultats inferiors o semblants (permanència a l’OTAN el 1986 1.259.995 vots, a favor de la Constitució europea 1.366.846 vots, a favor de la reforma de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya 1.882.533 vots)
• L’independentisme, amb aquest resultat, aconseguiria la majoria absoluta en qualsevol escenari de votació a Catalunya. En una votació amb cens oficial, més col·legis i taules, permisos laborals per assistir a votar, amb garanties democràtiques, amb campanya real, amb efectes vinculants de qualsevol tipus, l’unionisme hagués tingut més vots, però l’independentisme segurament també.
Dit això, el sostre que per alguns mostra el resultat electoral de l’independentisme, ho és en tant l’Estat no fa cap contraoferta. Hi ha veus que diuen que aquesta situació es pot girar com un mitjó en la mesura que cristalitzi la tercera via. Però aquest sostre també es pot convertir en un sòl electoral des d’on continuar creixent si l’estratègia de dilació o la de negació des d’Espanya es manté sinne die, o si l’Estat implosiona fruit dels efectes de la corrupció, les batalles internes del PP o si el fenòmen PODEMOS passa de les enquestes a la realitat.
6. Espanya prova d’impedir el 9N des dels extrems, sense reeixir en el intent.
El 9N vam viure una jornada de votació pacífica, caracteritzada per les llargues cues de votants. I això que el record de les paraules de José Maria Aznar quan advertia “Abans es trencarà la unitat de Catalunya que la d’Espanya ” feia pensar que l’Estat podia dedicar part de les seves clavegueres a torpedinar el procés. O pitjor encara, que el sobiranisme no es posaria d’acord un cop desconvocada la consulta tal i com l’haviem pactat. Però les disputes internes del bloc sobiranista es van tancar amb un exercici modèlic d’unitat d’acció, fent de la necessitat virtut, i l’Estat no es va presentar al terreny de joc a jugar el partit.
De fet l’únic incident rellevant de l’9N va ser donat a conèixer el president Mas 48 hores després, quan vam saber que els sistemes informàtics de la Generalitat van ser objecte d’atacs cibernètics organitzats durant el 9N posant en perill durant unes hores l’accés a les emergències mèdiques, entre altres. I pel que fa a l’ordre públic, l’únic incident en tota la jornada va tenir lloc quan cinc encaputxats d’ultradreta van entrar dins d’una escola de Girona, insultant els votants i trencant mobiliari. La resposta de la gent fou reduïr-los fins a l’arribada dels Mossos, i cas tancat.
Certament, als jutjats de Barcelona es van rebre fins a 15 denúncies contra els organitzadors del 9-N però es van considerar “desproporcionades” les mesures cautelars sol·licitades per partits polítics com UPyD, PxC i particulars, com la detenció del president de la Generalitat o el tancament de les seus electorals on s’anaven a realitzar les votacions del 9N. No volien provocar un boomerang.
Per a la posteritat quedaran les imatges de les cues en els punts de votació, provocades perquè hi havia un nombre d’urnes similar al d’unes eleccions normals però molts menys centres de votació a les ciutats. Un fet que en la consulta inicial no hauría passat. Unes fotos que, buscades o no, van reforçar la imatge d’un poble disposat a votar, d’una manera o una altra, sobre la independència de Catalunya.
7. El govern de l’Estat ridiculitza el resultat i amenaça amb la via penal
Si bé en un primer moment la Moncloa es va fer l’escàpol, al final de la jornada del 9N el ministre de Justícia qualificaria el procés de “simulacre inútil i estèril”. El govern espanyol va afirmar que la cita havia estat” organitzada per forces partidàries independentistes “i que, per tant, era una” jornada de propaganda política sense validesa democràtica “. Curiosament, acusava les forces independentistes de ser les organitzadores al mateix temps que anunciava que la Fiscalia General de l’Estat els havia informat de les diligències d’investigació obertes per a “valorar” l’existència de “responsabilitats penals” i exercir “les accions legals que corresponguin” contra membres del Govern de la Generalitat. Des d’aquest moment, el principal argument del PP per atacar el 9N passaria per destacar la participació de “només” un 30% de l’electorat, oblidant que el PP governa amb majoria absoluta amb 10,8M de vots sobre una població de 47m de persones (22,9%) i sobre un cens de 35,8M (el 30,1%). Ells no hi deurien caure!
8. Mas accepta les responsabilitats penals, envia una carta i apunta eleccions
“Si la Fiscalia vol saber qui és el responsable de tot això, que em miri a mi”, va proclamar el President Mas en sortir de votar del seu col·legi electoral, intentant capitalitzar políticament que els catalans votessin el 9 de novembre. El seu crèdit sortia enfortit d’un procés que va presentar com la primera volta de les eleccions plebiscitàries. Passades 48 hores del 9N, el president Mas anunciava que l’objectiu del govern de Catalunya era poder fer “la consulta definitiva” en els pròxims mesos i explicava que havia enviat una carta al president del Govern, Mariano Rajoy, on proposava fixar les condicions d’un diàleg permanent per poder fer la consulta definitiva amb l’acord de Madrid. D’altra banda, anunciava una ronda de converses amb totes les formacions polítiques catalanes que portaven el dret a decidir en el seu programa electoral per valorar escenaris de futur. Fetes les consultes i coneguda la resposta del President Rajoy, el 24 de novembre Mas presentarà públicament el seu full de ruta en un acte al Palau de Congressos de Catalunya davant la societat civil. El primer acte de campanya del Partit del President.
9. Rajoy tanca la porta a la petició de Mas i obre la via de la querella
Després de tres dies de declaracions menyspreants i acusatòries per part de diversos dirigents orgànics del PP, el president Rajoy compareixia el 12 de novembre per valorar el 9-N, desautoritzant la votació, dient que era un simulacre electoral i que l’independentisme havia quedat desacreditat. I en menys de 24 hores donava resposta a la carta enviada per Artur Mas: ‘Mas em vol imposar la celebració d’un referèndum, i ja dic que això no pot ser.’ Rajoy instava als catalans a començar una reforma constitucional, tot avisant “ M’oposaré a tota reforma constitucional que liquidi la sobirania nacional”. Ni pacte ni tercera via.
D’altra banda, tal i com va anunciar el ministre de Justícia el dia 9 a la nit, la Fiscalia General de l’Estat i la Fiscalia Superior de Catalunya redactaven un esborrany de querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, i la vicepresidenta, Joana Ortega, per suposats delictes comesos en el procés participatiu del 9N, que es va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya amb poques opcions de prosperar. L’acció de la Fiscalia buscaria la inhabilitació, per desobediència i prevaricació en l’organització de tot el 9N . A ningú se li escapa que una querella com aquesta, a més de funcionar com a coartada vergonyant per al PP alimentaria la imatge de Mas com a màrtir de la causa, li aportaria nous suports i li facilitaria un discurs victimista que taparia els seus incompliments (un país amb memòria de peix) i impulsaria la seva campanya.
10 El sobiranisme crema una altra etapa i obre la carpeta electoral
L’habilitat d’Artur Mas de sortir reforçat del 9N ha mirat de descol·locar ERC, desorientada després de dur al límit a CiU al terreny d’una confrontació institucional oberta amb l’Estat. Les sintonies entre els caps visibles d’ERC i CiU s’han trencat després de la suspensió de la consulta tal i com estava prevista. Així que, un cop realitzada la votació del 9N, ERC s’ha vist alliberada del seu compromís en arribar la data de caducitat i ha de marcar un nou full de ruta.
Vist el cop de porta de Rajoy a allargar el tema i atenent al contundent resultat del 9N no sembla haver una altra sortida per a CiU de convocar eleccions anticipades amb caràcter plebiscitari. Perquè aquesta convocatòria no es converteixi en el final polític de Mas (el principal i gairebé únic actiu de CDC), necessita configurar una llista entorn a ell (el partit del president) de caràcter transversal, que agrupi diferents partits sobiranistes i personalitats.
Però questa llista part amb dos handicaps importants:
• la negativa d’UDC a avalar una agenda rupturista, mostrant-se contrària a avançar les eleccions i manifestant-se obertament hostil a integrar-se en una llista netament independentista amb ERC de company de viatge electoral.
• La negativa d’ERC a avalar una operació d’objectiu incert i a lligar la seva projecció electoral a un partit qüestionat per les retallades socials i la corrupció, que li faria perdre vots pel seu flanc esquerra que el podria retornar a mig termini a una posició subsidiària front una CDC renovada amb una nova marca electoral.
El resultat de l’9N ha donat un nou impuls a Artur Mas, certament, i ha trobat en l’entorn sobiranista civil, especialment actiu a l’ANC, el brou de cultiu favorable a la creació d’una llista unitària, que pot pressionar -i molt- a ERC. En aquesta tasca ja han aparegut analistes, periodistes i opinadors com Salvador Cardús, Per Cardús, Pilar Rahola, Vicent Partal, Ferran Requejo i molts d’altres que vindràn. El gran problema que apareix a l’hora de definir la famosa llista unitària és: per a fer què? Una part de l’entorn de Mas admet que el punt únic del programa electoral ha de ser un compromís clar per aconseguir la independència de Catalunya. La gran pregunta és: com? Una Declaració Unilateral d’Independència quedaria descartada en un primer moment, i faltaria concretar una proposta que sigui tangible i atractiva per a un electorat en disputa amb ERC. Caldrà veure fins a quin punt es mullen.
En aquest moment un actor rellevant pot ser l’ANC. De fet, Carme Forcadell va declarar obertament després del 9N que pressionaria a favor d’una llista unitària, coincidint amb els interessos d’Artur Mas, tot i que la llista unitària que proposa l’ANC en el seu full de ruta aprovat l’abril de 2014 deixa molt clar quin ha de ser el punt únic del programa electoral: la declaració unilateral d’independència (DUI), un aspecte que fins al moment CiU no especificat ni té pressa a fer-ho.
La resposta de la resta de partits ha estat rebutjar la llista única i proposar acords programàtics pre o post electorals que facin viable el procés d’independència a curt termini. I en les seves propostes han aparegut els nous termes del debat: un procés constituent. Reprenent el debat sobre quin model de independència volem, que va quedar amagat pel debat sobre si podiem o no votar per culpa de l’Estat.
Així ERC s’ha desvinculat de la proposta de llista única i planteja la convocatòria a curt termini d’eleccions constituents de les que es derivi la formació d’un govern de concentració nacional per exercir la independència des del primer dia, amb l’encàrrec de bastir les estructures d’estat necessàries, impulsar les lleis bàsiques per a la transició nacional, i liderar, al costat de la ciutadania, la redacció d’una Constitució catalana, que haurà de ser avalada en referèndum, deixant la declaració d’independència per quan estiguin consolidades les estructures d’Estat.
Per altra banda, la CUP ja ha començat a construïr el seu propi espai electoral amb el Procés Constituent mitjançant la Crida Constituent per articular una candidatura unitària d’esquerra alternativa que assumeixin la independència en clau de ruptura constituent, entrant en competència directa amb ERC.
Finalment, ICV ha evitat demanar un avançament electoral i, més enllà de seguir reclamant una consulta legal i vinculant, continua sense optar clarament a favor d’una postura netament independentista. En aquest sentit els ecosocialistes veuen en el fenòmen Podem una oportunitat per construir un nou pol electoral a l’Estat que faci viable l’alternativa federalista, mantenint la cohesió interna superat el 9N.
Sigui com sigui, el fet que la primera iniciativa aprovada després del 9N sigui instar el Govern a que encarregui a un grup de treball que estudiï la creació d’un “procés constituent” que marqui les bases del que hauria ser una futura República catalana és un bon punt de partida. No per a la seva creació a curt termini, sinó com un dels primers encàrrecs per al nou govern que haurà de sorgir d’una convocatòria electoral que tothom dona per gairebé segura.
