Per primera vegada en la seva història, El Salvador tindrà un president d’esquerres. Mauricio Funes, del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN), ha derrotat el candidat de l’Alianza Republicana Nacionalista (ARENA), Rodrigo Ávila. Milers de salvadorencs han sortit al carrer a celebrar la victòria, en una nit històrica on l’esperança ha vençut la por, el ressentiment i la mentida. Enrera queden 20 anys de governs d’extrema dreta.
Provablement una de les experiencies polítiques més emocionants que he viscut en propia pell ha estat veure com es desenvolupava aquesta votació amb la resta de companyes i companys que conformavem la mssió catalana d’observació electoral, constituïda per diputats del Parlament i per la Generalitat de Catalunya. Emocionant pel que representa que finalment el FMLN disposi de l’oportunitat de dur a la pràctica bona part de l’agenda sorgida dels acords de pau de 1992. perquè cada cop que es tancava el recompte d’una mesa electoral, els antics càntics revolucionaris i els records d’Ignacio Ellacuria i dels milers de morts executats pels tristement famosos esquadrons de la mort eren recordats amb emoció entre llàgrimes i crits d’alegria.
Durant els darrers dies hem pogut parlar amb molts dels interlocutors polítics i socials més destacats del país i en tots ells hem trobat alguns elements que ens fan ser optimistes però alarmats. Optimistes perquè cada cop són més els que veuen la necessitat de reformar institucions tant desacreditades com el Tribunal Suprem Electoral, canvis tan estructurals com la reforma fiscal, o com la implementació i garantia dels drets laborals i de sindicació. Alarmats per les conseqüències d’una crisi econòmica que té el país endeutat fins al coll, amb uns crèdits de curta durada que s’hauran de tornar l’any vinent, sense esperançes que les remeses no deixin de baixar i que permetin els actuals nivells de consum i d’importacions d’un país que ha vist com el mimvat teixit productiu que tenia era substituït els darrers anys per una economia especulativa excessivament dependent dels cicles econòmics mundials.
El Salvador té més d’una quarta part de la seva població a l’exterior, principalment als Estats Units. Una població que a través de les remeses que envia de manera continuada aporta més recursos que el propi pressupost públic que permet uns alts nivells de consum familiar imprescindibles per mantenir els índex de creixement dels que ha presumit ARENA en el passat mentre la major part de la població viu en l’extrema pobresa. Una població que per primera vegada ha pogut votar però que ho ha fet de manera molt residual donades les dificultats d’haver de desplaçar-se des de països allunyats amb els costos econòmics i el perill ben real de trobar-se després amb les fronteres tancades.
La guerra civil a el Salvador va durar fins al 1992 i va deixar més de 75.000 morts, al voltant de 9.000 desapareguts i milers de desplaçats. Des d’aleshores la violència no ha abandonat els carrers del país i avui aquest és un dels principals reptes que haurà d’encarar el nou govern entrant, en especial per l’acció de les maras, o bandes juvenils, en un país que pateix una mitjana de 65 homicidis per cada 1.000 habitants.
Però avui el record de la guerra ha quedat més lluny, potser perquè El Salvador ha trencat el tabú, i els que tenien vetat el poder, almenys disposen del govern per començar a canviar les coses. Els hem de donar l’oportunitat que ho facin amb absoluta llibertat, mentre nosaltres els acompanyem en aquest llarg trajecte per la pau i el desenvolupament .
