Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

La Constitució Espanyola i la genuflexió local

|

- Publicitat -

Aquest cap de setmana s’ha commemorat el 30è aniversari de la Constitució espanyola, un text que Esquerra no va votar favorablement, motiu pel qual no tenim res a celebrar. Com a demòcrates acatem les lleis, però en denunciem les injustícies que aquestes consagren i fem tot el que està en les nostres mans per provar de canviar-les. I aprofitem la data per organitzar actes, xerrades, manifestacions, botifarrades o celebracions populars de tot tipus per mostrar-ne el nostre rebuig, des de fa una pila d’anys.

Si bé la Constitució espanyola va comportar el reconeixement de drets i llibertats més essencials després de 40 anys de dictadura, com la llibertat d’expressió, el dret de reunió i alguns drets socials, també va servir per tancar en fals la transició política amb uns dèficits democràtics que encara avui arrosseguem. La Constitució espanyola va suposar la recuperació de la monarquia, una institució aliena als principis democràtics, va instaurar un sistema autonòmic deficient que barra la possibilitat del dret de l’autodeterminació dels Països Catalans, i va marcar una asimetria lingüística entre el castellà i la resta de llengües oficials, que deixaria el català en una posició subsidiària de segon nivell. La Constitució espanyola fou el jou al que van sotmetre les forces vives de la transició a les legítimes aspiracions del poble català.

Publicitat

Dissabte, les JERC varen organitzar una manifestació pels carrers de Barcelona, tot passejant un taüt de la Constitució Espanyola que, més tard, varen cremar. No compateixo la tria de la crema de papers, taüts o ninots per mostrar l’oposició, però respecto que això va a gustos i sensibilitats. L’important és que aquest acte servia per mostrar el tradicional i prou conegut rebuig de l’esquerra independentista a la Constitució de 1978. Una Constitució Espanyola que molts no varem votar per edat, i d’altres per convicció. I per finalitzar l’acte, el Portaveu Nacional de les JERC, Gerard Coca i el diputat d’Esquerra a Madrid, Joan Tardà, dirigeixen unes paraules al públic assistent, recordant que no podrem viure en llibertat fins que no puguem constituir la República Catalana. Joan Tardà acaba el seu parlament amb un “Visca la República, mori el Borbó!”. I de sobte, salta l’escàndol. Probablement no va mesurar la reacció davant d’una llicencia històrica treta de context. De res serveixen els aclariments d’en Joan explicant la frase en el seu context històric. De res serveix que ell mateix expliqui que mai ha desitjat la mort de ningú. Ni tampoc va semblar que servis de gaire la trucada d’aclariment al President del Congreso de los Diputados de Madrid enmig del rebombori que van muntar des de la brunete mediàtica l’Espanya més intransigent.

Tot s’hi val per atacar Esquerra, tal i com ha fet l’ABC tot demanant que la Fiscalia General de l’Estat actuï per delictes contra la Corona. I tot s’hi val per fer fora Esquerra del Govern, tal i com ha fet Soraya Sáenz de Santamaria tot recriminant al President Montilla que toleri a ERC “els cotxes tunejats del senyor Benach, les ambaixades a tot drap de Carod-Rovira, que amb diners dels contribuents catalans s’està dedicant a obrir subseus per tot el món” i ara “mantenen un silenci intolerable amb relació a les declaracions d’un membre d’una formació política amb la qual governen”. Tota una declaració d’intencions.

Però el que és veritablement preocupant és l’eco que els improperis contra Joan Tardà ha trobat a Catalunya. Es pot estar més o menys d’acord amb la seva retòrica, però està clar que les seves paraules han estat l’excusa propiciatòria del nacionalisme espanyol i de la dreta més cañí per atacar la llibertat d’expressió. I aviat han sorgit els qui es feien ressò de la reacció messetària a casa nostra. Sembla que hem perdut el sentit institucional de les coses. I l’hem substituït per la genuflexió, el vassallatge i el seguidisme acrític del que la “villa y corte” marca com a políticament correcte.

L’expressió vilipendiada s’ha de contextualitzar en el moment històric que visqué Catalunya durant la Guerra de Successió i els fets de 1714, quan Barcelona va caure en mans del borbó Felipe V i el poble demanava a crits “mori el mal govern”. Una expressió que Joan Tardà va adaptar a l’estament monàrquic prenent-se la llicència que el discurs polític li permetia, tot adequant la cita al moment actual. Quina seria l’adequació als nostres dies de l’altra exclamació popular en la història del país: Visca Macià. Mori Cambó? I quina seria la reacció? Una querella dels descendents de la família? Un avís d’embargament per part de l’estament bancari que ell va ajudar a regular durant els anys vint del segle passat?

Publicitat

Opinió

Minut a Minut