El 23 de febrer de 1944 el poble txetxè i ingúix va ser deportat a l’Àsia Central per ordre de Joseph Stalin sota la falsa acusació de col•laboracionisme amb els nazis. Tota la població va ser traslladada en trens de bestiar cap el Kazakhstan. Un terç dels deportats van morir durant el trajecte o en els primers mesos de vida a l’exili. Per commemorar aquesta tragèdia, cada any es realitzen diferents actes a nivell mundial per mostrar la solidaritat amb el poble txetxè.
Els txetxens són descendents de tribus caucasianes. Antigament eren nòmades dedicats a la ramaderia organitzats en clans patriarcals, anomenats teips. Tradicionalment Txetxènia estava governada per un consell d’ancians sobre la base del consens. En temps de pau, els txetxens no reconeixen cap autoritat sobirana i poden estar fragmentats en centenars de clans rivals. Però en temps de perill, quan s’enfronten a una agressió, els clans rivals s’ajunten i escullen un cap militar. Als segles XI i XII la zona queda sota el control de l’islam, i al segle XIII passa a mans de l’imperi mongol, que comença a perdre el seu poder sobre la zona cap als segles XIV i XV. A finals del s. XVIII Rússia deixa patent la seva intenció de conquerir Txetxènia i el 1864 Rússia conquereix el territori. L’imperi tsarista imposà condicions de vida draconianes per a la població autòctona.
El 1917, amb el triomf de la Revolució Russa, sorgeix un nou moviment de resistència i el nord del Càucas es declara independent. Durant la guerra civil que va seguir la Revolució, l’Exèrcit Roig es va desplaçar a la zona i va imposar el domini soviètic. El 1936 es crea la República Socialista Soviètica Autònoma (RSSA) de Txetxènia-Inguixètia, que és abolida el 1944 quan Stalin acusa els txetxens i els ingúixos de col•laboracionisme amb els nazis. Sense cap raó objectiva que justifiqués aquesta acusació, es va deportar el gruix de la població: 496.460 txetxens, el 40% dels quals eren nens, van ser deportats en trens de bestiar al Kazakhstan, a Kirguízia i a Sibèria. Més d’un terç dels deportats (unes 200.000 persones) va morir durant el viatge, que durà un mes. Al cap de 13 anys, amb Khruixov i la desestalinització, es permet als supervivents tornar a Txetxènia, i es restableix la RSSA de Txetxènia-Iguixètia. No obstant això, en tornar, es troben les seves cases ocupades per colons russos i de les repúbliques veïnes. A partir del 1988, amb la perestroika, apareixen nous moviments i forces polítiques a Txetxènia. El 1990 es crea el Congrés Nacional del Poble Txetxè, encapçalat per Dudàiev. El 1991 és especialment convuls per a l’URSS, que es desmembra. En aquestes circumstàncies, se celebren eleccions al Parlament de Txetxènia al mes d’octubre. Surt escollit president l’exgeneral de l’exèrcit soviètic Dudàiev i al mes següent proclama unilateralment la independència de Txetxènia.
El 1993 Dudàiev dissol el Parlament, instaura una severa censura i introdueix un govern presidencial directe, autoritari i personal, encara que amb un gran suport popular. Aquest govern fomenta una política a favor dels interessos de Dudàiev i dels que l’envolten. Rússia reconeix de facto la independència txetxena fins a finals de 1994, quan les tropes russes emprenen un atac amb la intenció de prendre Grozni, una batalla que creuen que guanyaran en qüestió de poques hores. La intervenció de l’Exèrcit rus per part del govern de Borís Ieltsin respon a la necessitat de fer una demostració de força i oferir al poble rus un exemple de cohesió nacional, controlar la indústria petroliera i el pas d’oleoductes pel territori, i evitar que la independència txetxena fos un precedent que amenacés la unitat de la Federació Russa i la seva frontera sud.
Enmig d’episodis de barbàrie per part dels ocupants russos, com les massacres dels pobles de Samaixki i Bamut, les tropes russes van guanyant terreny amb dificultat fins a l’agost de 1996, quan un atac de les tropes txetxenes (comandades pel coronel Aslan Maskhàdov) derrota l’exèrcit rus i reprèn el control de la capital, Grozni, i de les principals ciutats de la regió. El 31 d’agost de 1996 Maskhàdov i el general rus Aleksandr Lebed signen l’acord de Khassaviurt, que posa fi a 20 mesos de conflicte, amb un balanç de 90.000 civils morts i 400.000 desplaçats i refugiats. L’acord de pau preveu la retirada de les tropes russes del territori txetxè i estableix el 21 de desembre de 2001 com a data límit per definir l’estatus polític final de Txetxènia.
El 1997 se celebren eleccions presidencials i Aslan Maskhàdov és elegit president, però el govern de Maskhàdov, lliurement escollit per la majoria del poble txetxè, es troba amb moltes dificultats per estabilitzar el país: l’activitat econòmica ha quedat complement desballestada per la guerra, les rivalitats interclàniques li limiten el suport i ha de fer front a les activitats mafioses al voltant del contraban de petroli i dels segrestos. La pau, però, permet el retorn dels milers de refugiats a casa seva i la represa de certa normalitat civil.
Amb vista a les eleccions presidencials de principis de 2000 i en el seu moment de més baixa popularitat, Ieltsin busca el triomf d’un delfí que li garanteixi impunitat davant els casos de corrupció que l’esquitxen a ell i la seva família. Tria com a successor l’excap de l’FSB (antic KGB), un desconegut Vladímir Putin, que necessita guanyar popularitat per afrontar amb èxit les eleccions. Ieltsin nomena Putin com a primer ministre i és a partir d’aquest moment quan l’estiu de 1999 es produeixen dos fets tèrbols que serviran al Kremlin per justificar una nova guerra a Txetxènia: la incursió al Daguestan del guerriller txetxè Bassàiev amb la intenció d’annexar aquesta república a Txetxènia, i l’onada d’atemptats en edificis d’habitatges a Rússia atribuïdes pel govern rus a terroristes txetxens, tot i que després molts analistes els adjudicarien a l’FSB (ex-KGB). Aquests esdeveniments van canviar no sols l’opinió pública sinó també la de la majoria de partits polítics russos respecte d’un atac militar a la Txetxènia independent i a la violació i l’incompliment dels acords de Khassaviurt.
Així doncs, l’1 d’octubre de 1999, per ordre de Putin l’exèrcit rus envaeix Txetxènia amb un contingent militar que triplica el de la primera guerra. 140.000 soldats per envair un país on queden menys de mig milió de civils. I el 42% de les tropes estan integrades per mercenaris. Aquest conflicte és encara més destructiu que l’anterior; és un atac indiscriminat contra tot i contra tothom per part de l’exèrcit rus. Grozni, la capital, és ocupada al febrer de 2000 després de patir intensíssims bombardejos que la deixaren en un estat de destrucció només equiparable a Dresden i Hiroshima a la II Guerra Mundial. L’objectiu és la població civil: es valora en prop de 120.000 les persones assassinades i els episodis de massacres generals en ocupacions de viles i pobles són quotidians (són les tristament conegudes zatxiskes o operacions de neteja).
Desaparicions, segrestos i tortures a gran escala es reprodueixen amb impunitat i enmig del silenci internacional que ha caracteritzat aquesta guerra. Putin, per evitar les crítiques que va rebre Ieltsin en la primera invasió de Txetxènia, instaura la censura informativa i impedeix l’accés lliure a Txetxènia. Periodistes estrangers i organitzacions de drets humans són especialment vetats. Ocupada la capital i les ciutats de la plana per l’exèrcit rus, el govern legítim txetxè —encapçalat per Maskhàdov— es veu forçat a desplaçar-se a les muntanyes del sud de la república, on continua treballant clandestinament.
Un any després de la presa de Grozni, al gener de 2001, Moscou dóna per acabada oficialment la guerra. Putin anuncia una retirada progressiva d’efectius que, de fet, no ha acabat mai de complir-se: el conflicte armat, malgrat el discurs oficial, continua. Vladímir Putin va aprofitar els atemptats als EUA del 2001 per situar-se al costat de la coalició internacional contra el terrorisme i intensificar l’escalada militar a Txetxènia, argumentant estretes connexions entre els guerrillers txetxens i Al-Qaeda. Per ell, la guerra de Txetxènia representa la participació russa en aquest combat internacional.
A partir del 2001 doncs, els txetxens passen de ser “bandits” a ser “terroristes” i Putin estableix un acord tàcit amb Occident, especialment amb el govern d’EUA, per tenir via lliure per resoldre els seus problemes interns amb el “terrorisme txetxè”. La realitat de l’islam a Txetxènia, però, és una altra: els txetxens sempre han professat un islam molt tolerant i obert de tipus sufista. I no va ser fins a la primera guerra txetxena que el wahhabisme (islamisme radical) va irrompre a la república. Una part dels rebels txetxens van acceptar diners procedents de l’Aràbia Saudita i guerrers wahhabites van lluitar al costat de guerrillers txetxens com ara Bassàiev o Baraiev. Aquests foren els que perpetraren, més endavant, sagnants actes terroristes, que els separatistes no islamistes -com Maskhàdov- sempre van condemnar.
Havent donat per finalitzada la guerra el 2001, el govern rus vol donar l’aparença de normalitat a Txetxènia. Així, el 2003 s’organitza un referèndum d’autonomia sota l’ocupació militar i sense observadors internacionals en què un suposat 96% dels votants reconeix Txetxènia com a part de Rússia. Poc després el govern rus convoca unes eleccions presidencials en les mateixes condicions en què el candidat titella, Akhmed Kadírov, és escollit president de Txetxènia atribuint-se-li el 81% dels vots. Les organitzacions de drets humans denuncien un nou frau. Mentrestant, el govern de Maskhàdov es veu obligat a continuar treballant d’amagat a les muntanyes. És el moment en què comença l’anomenada “txetxenització” del conflicte: les forces que combaten els guerrillers txetxens ja no són exclusivament els soldats i els serveis secrets russos: són també les forces del nou poder txetxè prorús, els kadirovtsi.
Des d’aleshores els principals actors del conflicte seran: per una banda el govern de Kadírov, imposat pel Kremlin, altament corrupte i que aplica els mateixos mètodes de terror que l’exèrcit rus, i per l’altra banda els txetxens independentistes, amagats a les muntanyes i amb una fracció cada vegada més radicalitzada. Apareixen també grups islamistes que optaran per actes terroristes que colpejaran Rússia: la presa d’hostatges al teatre Dubrovka, a Moscou, i el segrest dels nens de l’escola de Beslan, a Ossètia, que acabaran tràgicament.
Mentrestant, els presidents democràtics txetxens són assassinats per l’exèrcit rus: el 2005 maten el moderat Aslan Maskhàdov. Amb ell es redueixen les possibilitats d’una sortida pacífica al conflicte. El substitueix el fins aleshores vicepresident Sadulàiev, que serà assassinat a Argun el 2006. Des d’aquest moment el president legítim de Txetxènia és Dokku Umarov.
A la primavera de 2007, Vladímir Putin va designar Ramzan Kadírov com a nou president de Txetxènia. Fill de l’antic president txetxè Akhmat Kadírov (assassinat en un atemptat pels rebels txetxens), Ramzan s’havia convertit en l’home fort del país i un aliat fidel del Kremlin. El 2008, malgrat els repetits anuncis oficials de fi del conflicte, encara hi ha desplegats a la regió 22.000 soldats de l’exèrcit federal rus.
La realitat actual de Txetxènia és la d’un país que s’està reconstruint (ciutats ressorgides de les runes com Grozni o Xalí en són un bon exemple) que vol donar una imatge d’estabilitat. Darrere d’aquest miratge hi ha una dictadura on no es permet cap oposició política ni dissidència. Kadírov governa envoltat d’una milícia particularment sanguinària, els esmentats kadirovtsi, acusats de segrestar, torturar i assassinar civils amb tota impunitat, creant un clima de terror. Ara els txetxens s’enfronten als txetxens.
A través de la campanya “Txetxènia: trenquem el silenci”, la Lliga dels Drets dels Pobles realitza des del 2005 una campanya de denuncia i sensibilització a la ciutadania sobre aquest conflicte oblidat del nord Caucas amb el suport de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD). L’eix principal de la campanya és una exposició fotogràfica itinerant que ha recorregut i recorrerà diferents municipis catalans. Durant el període en que l’exposició s’està a la població, s’organitzen diversos actes com conferències, projeccions de documentals, etc. Paral•lelament a l’exposició, també s’ha creat una pàgina web txetxenia.org en la que es poden trobar notícies recents sobre el conflicte així com una extensa documentació, i informació general sobre el conflicte i el país. D’altra banda, també estan treballant en un llibre sobre el conflicte txetxè que recopilarà diversos articles de professors universitaris i periodistes especialitzats en el tema. Finalment, treballen amb d’altres entitats i organitzacions nacionals i internacionals per a la realització de campanyes més puntuals com els actes d’homenatge a Anna Politkóvskaia o la Campanya de suport a la Societat per l’Amistat Russo-Txetxena.
Els textos d’aquest post han estat extrets de la documentació que es pot trobar a la web de la campanya “Txetxènia: trenquem el silenci”.
