Com farem la Declaració d’Independència

       En vistes que la consulta popular no referendària que vol promoure la Generalitat de Catalunya amb permís de Madrid es fa pregar, i finalment no se celebrarà perquè el Regne d’Espanya no és precisament un país democràtic, hauríem de començar a pensar i posar en pràctica el famós “pla B”, la Declaració d’Independència, si és que de debò volem arribar a l’Estat Català i no a l’Estat de Massachussets o a l’Ítaca d’Homer.
     Les Declaracions d’Independència formen part de la majoria de processos d’emancipació nacional, i estan acceptades pel dret internacional, supervisat per l’ONU (sentència del 13 de juliol de 2010 del Tribunal Internacional de l’Haia). De fet, són una eina, i es poden desenvolupar de diverses maneres, que permeten proclamacions de tipus: presidencialista, parlamentària/assembleària o municipalista. En el cas català, tot i que la fórmula idònia és la parlamentària, veurem que ens servirien d’altres sistemes a fi i efecte de proclamar la Catalunya Estat, i que fos reconeguda pels altres estats del món.
     La proclamació presidencialista és aquella que fa el president d’un poble escollit democràticament, amb la potestat legal que l’avala i el suport polític amb què compta. En el nostre cas, si la fes el president Artur Mas, la faria com a delegat qualificat per una majoria del Parlament català, al seu torn representant del poble. Malgrat ser una forma correcta, no és habitual, i és millor reservar-la per supòsits d’emergència; per exemple, en cas d’intervenció de l’autonomia per part d’Espanya, amb la finalitat d’apel·lar l’empara internacional a causa  de la vulneració dels drets humans. 
      La Declaració parlamentària és la més habitual de les Declaracions. Es tracta del pronunciament unilateral per a la creació d’un nou Estat que fa un Parlament, Corts o altre òrgan territorial, mitjançant una majoria de la cambra que ho avala i hi vota a favor. A nivell pràctic resulta en diferents formalitats: una llei de Declaració d’Independència pròpiament dita, una Declaració informal dels diputats –a l’estil Montenegro-, o l’aprovació d’una Constitució del nou Estat -que derogui la Constitució i/o lleis de l’antic estat del qual es formava part-. És bo recordar que el 2010 Solidaritat Catalana (SI) es va presentar a les eleccions amb una llei de Declaració d’Independència, la qual al 2011 va entrar a Ple del Parlament i no es va aprovar ni tramitar arran de l’oposició de CiU; així mateix, al 2010 Reagrupament també es presentà a eleccions amb una Constitució Catalana, cosa que no pogué materialitzar. Tres anys després d’aquells envejables programes independentistes, amb l’actual majoria governant no hem avançat gaire res, més enllà de retòrica oportunista i de lírica sobre travessies del desert.
     Abans d’arribar a la darrera fórmula, fem un punt i part per a la proclamació assembleària. Seria una altra alternativa per vèncer a Espanya si intervingués els nostres òrgans de poder. Com que ens quedariem sense Parlament, s’hauria de constituir una Assemblea de representants del poble, que continuarien sent aquells diputats/des que s’escolliren a les darreres eleccions. Des de l’Assemblea, una majoria podria proclamar l’Estat Català. (Pensem que això tampoc no ens vindria nou i ja passà després de la darrera Guerra Civil espanyola, quan els diputats republicans a l’exili crearen un Consell català per tal de mantenir viu el projecte de la República i les seves institucions.)
     La fórmula municipalista és un recurs extrem a explotar en aquell cas de països que no disposen de cap òrgan legislatiu ni executiu propi i basen tan sols la seva potestat en els municipis que els conformen. El dret internacional reconeixeria també una Independència proclamada per una majoria de municipis que es coordinèssin i reconeguèssin la llibertat i autodeterminació del seu poble.
     Per acabar, una petita reflexió: continuem sense ser independents no tant per la negativa i oposició dels espanyols, sinó per la inacció de la casta política autonomista, que porta massa anys apoltronada en sous i càrrecs i ens va donant excuses i creant-nos incerteses. Resumit, i en boca d’una cançó de Brams, la cosa vindria a ser així: “Sóc d’un país d’on la por se’n diu seny”. I aquesta por ens paralitza.