Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

Què farem després de la Declaració d’Independència

|

- Publicitat -

     Gairebé un any després de la manifestació històrica de la Diada del 2012 continuem en un escenari incert on tot apunta a què la proclamació de l’Estat Català passarà per una declaració d’Independència sense consulta prèvia de la ciutadania, perquè tenim un Estat pseudodemocràtic a la contra: els Imperis –tot i estar en decadència i descomposició com l’espanyol- mai han deixat expressar-se amb llibertat a ses colònies, i menys si això suposa la seva pèrdua i fi de l’explotació. En vistes a aquesta possible declaració unilateral, que hem explicat  en els darrers articles d’aquest blog, glosarem què fariem després de fer-la (de la mateixa manera, seguiríem un camí semblant si finalment s’optés i es tirés endavant una consulta d’autodeterminació unilateral, cosa més difícil encara).                                                                                                                                                                                                                                                    
     Bàsicament, la feina del govern de transició nacional sorgit d’una “DUI” giraria al voltant de quatre eixos, que serien: implantació de Sobirania Fiscal, negociació amb la comunitat internacional, consolidació de les estructures d’estat, i preparació del referèndum ratificatori. Tot aquest procés podria durar entre 6 mesos i 1 any, segons estipulava, per exemple, el full de ruta de Solidaritat per la Independència (SI) que presentà dins del seu darrer programa electoral. El càlcul econòmic del procés, fet pel CCN (Cercle Català de Negocis), xifra el cost de la Independència al voltant dels 16.000 ME, sense comptar amb els guanys paral·lels compensatoris que es farien a causa de certes sinèrgies i sobretot amb la fi de l’espoli fiscal. 
                                                         Sobirania Fiscal 
     La tasca més urgent després d’una proclama secessionista és la de recaptar tots els impostos. A això hi ajudarà la iniciativa cívica anomenada Sobirania Fiscal, a la qual s’hi van adherint a poc a poc els ens públics. L’Agència Tributària Catalana (ATC) haurà d’absorvir la Hisenda espanyola (edificis, més treballadors que vulguin passar a treballar pel nou estat) i recaptar de tota la ciutadania, des de particulars fins a empreses i administracions. En teoria, quan arribi el moment, l’ATC hauria de disposar de força ingressos públics, si més no de les recaptacions dels més de 650 ajuntaments de l’AMI, que suposen quasi tres quartes parts dels municipis principatins. Mentre no es recaptin físicament els primers impostos, hem de pensar que Catalunya començarà a emetre els nous bonus estatals de deute que ens permetran arrancar motors, amb l’ajuda d’inversors que ja ens tenen l’ull a sobre i que ens veuen com una aposta solvent dins de l’eix industrial mediterrani.
                                                    Negociació Internacional 
     El segon pas durant la transició nacional és obvi: la negociació internacional, en una doble vessant, pactar l’entrada i reconeixement de la Catalunya Estat a l’ONU i la continuitat a la Unió Europea –si els catalans així ho volem-, mentre s’obre un arbritatge amb Espanya pels temes més pragmàtics, tot i que com que la Independència serà unilateral i no pactada, no caldrà reconèixer d’entrada cap part del deute espanyol com a nostre. Per això, farà falta obrir una nova Conselleria d’Exteriors, germen de la diplomàcia internacional catalana, i enviar delegats fixes en forma d’ambaixades/consolats a llocs claus com ara Brusel·les, Estrasburg, l’Haia o Nova York (la resta d’expansió mundial esperaria al dia que tinguéssim cadira reconeguda a les Nacions Unides).
                                                       Estructures d'Estat 
     La següent fase, la de consolidar estructures d’estat, no és nova i com a tal portem 33 anys desenvolupant-la a remolc de l’Autonomia i de les competències estatutàries assumides per la Generalitat. De fet, Catalunya gaudeix de quasi totes les estructures d’estat (Parlament, Generalitat, Policia, sanitat, Audiovisuals, Hisenda, Síndics…) però haurà d’assumir-ne de noves i/o arrabassar-les a Espanya, com el món judicial, lloc on hi pot haver més conflictes amb les seves jerarquies, a causa de l’enquistament franquista que s’hi manté. A banda de coses existents, haurem de crear la Banca Nacional Catalana i els serveis secrets, i ens haurem de plantejar temes cabdals com el militar, si val la pena o no tenir exèrcit català.
                                                 Referèndum Ratificatori 
     La darrera gran ocupació serà preparar el referèndum ratificatori de la Declaració d’Independència, amb una  campanya a favor del SÍ per acabar de convèncer a sectors dubtosos. Valdria un referèndum d’autodeterminació com a tal, amb una pregunta clara i concisa, a respondre sí o no, o bé podria ser un referèndum que aval·lés la Constitució Catalana que redactaria el Parlament, fonament de l’Estat Català. Recordem, a tall orientatiu, que en el cas recent de Montenegro l’ONU va donar validesa a un referèndum on sortís el SÍ en un mínim del 55%, comptant amb una participació mínima del 50% de la població censada amb dret a vot. És curiós constatar, fent un cop d’ull a l’actualitat, que mentre a Catalunya el president Mas demana permís per carta al president espanyol Rajoy sobre una hipotètica consulta -sense data ni pregunta ni res per cert!-, a Escòcia sí que fan els deures i fa un parell d’anys han endagat la campanya institucional a favor del YES, en vistes al 2014. Aquí, allò que hauria de fer el Govern o el Parlament i no fan, ho pal·liem des de la societat civil o des dels partits independentistes sense disposar dels mateixos mitjans, fent carrer i conferències informatives, explicant els beneficis de ser independents.

     De totes maneres, tot això que us explico no es durà a terme –d’una o altra forma, tan li fa- si la nostra classe política apoltronada no es posa a l’alçada de les circumstàncies: vivim en un país on l’independentisme cívic va massa passes endavant de la via política, i falta que aquesta energia popular entri a les institucions. Per desgràcia, l’ANC, per més gent que aplegui sota una manifestació o cadena humana, no declararà la Independència a peu de carrer, sinó que ho farà el Parlament o el President en delegació seva. Des de la ciutadania només ens queda pressionar molt fort als governants perquè entenguin que n’estem farts d’esperar i estem preparats pel canvi; no cal convidar a Artur Mas a la Via Catalana, cal exigir-li que proclami l’Estat Català, o que plegui.
 
 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut