Gairebé al final de Victus, el protagonista, Martí Zuviría, pres per les tropes d'assalt, crea allò que ell creu la trinxera d'atac perfecta amb l'objectiu d'enganyar l'enemic i postposar així l'entrada a Barcelona. Zuviría, però, víctima de la seva supèrbia, només accelera l'atac i fa que els borbònics superin les muralles. D'aquesta mateixa manera, les forces polítiques autonomistes, posant data i pregunta al 9N, en contra de la seva voluntat i forçats per les circumstàncies, han traçat la trinxera d'atac perfecta que ens pot dur a la Independència enguany, si des del poble continuem pressionant, o bé propiciar-la en els propers anys.
Per lògica, tot seguit em preguntaríeu per què dic que els polítics no volen la Independència, igual que Martí Zuviría no volia que les tropes francocastellanes entressin a la ciutat comtal. D'entrada us diria, de forma directa i pragmàtica: no la volen perquè la Independència implica un canvi d'status, que per ells és incert, i ara mateix no els garanteix la perpetuació del seu sistema de poltronisme endogàmic. Sé que amb aquest resposta tan senzilla no us puc demostrar res, però us donaré uns quants indicis més:
1) El partit més votat a les darreres eleccions autonòmiques (que segons Josep Rull i Marta Rovira ja eren “plebiscitàries”), és a dir, Convergència i Unió (CiU), no du la Independència al programa electoral, amb la qual cosa els és fàcil excusar-se per no fer-la.
2) Encara no hi ha cap tràmit oficial aprovat per a poder celebrar el referèndum el nou de novembre: ni la llei de consultes que porta tramitant-se al Parlament des de 2011 ni el decret de convocatòria formal de la Presidència.
3) Materialment, no s'ha començat a preparar el referèndum tot i que la Generalitat disposa dels elements necessaris per fer-la possible: partida pressupostària parlamentària, en breu els censos de les eleccions europees de maig i el control del col·legis electorals. Només li resta nomenar personal o bé demanar voluntaris.
4) El Govern de la Generalitat no ha començat la campanya institucional pel Sí, per tal de convèncer a quanta més gent millor de la idoneïtat de l'Estat independent, tal com fan els governs quan volen alguna cosa, posicionant-se (igual que el govern d'Escòcia que porta un parell d'anys de fructífera campanya on ha eixamplat notòriament el sector del YES).
5) No s'està fent una crida paral·lela i necessària a la Sobirania Fiscal. Si més no -prescindint de particulars i empreses- no es fa una crida als ens públics a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana. Dels prop de 700 ens de l'AMI, només una cinquantena ingressen actualment a l'ATC, molts mesos després que els primers alcaldes s'hi atrevissin.
6) Els polítics autonomistes continuen utilitzant un llenguatge confús i ambigu, que en comptes de parlar de referèndum, autodeterminació i Independència, ho fa de consulta, dret a decidir i transició nacional, incomprensibles a la resta de món.
7) I en darrer lloc, l'afer de la pregunta. Tot i ja tenir pregunta, sí, no podem obviar que es tracta d'una pregunta complexa, a diferència d'una pregunta binària. La pregunta arbre (per alguns pregunta trampa) no afavoreix el recompte de vots, i a més a més atempta contra els principis de transparència i claredat. El fet de condicionar el votant a respondre quelcom a la 1a pregunta si és que vol votar la 2a està prohibit pel Codi europeu de bones pràctiques del Consell d'Europa. La lògica, segons la normativa internacional, seria votar ambdues preguntes per igual sense condicionants previs. Al meu parer, seria millor eliminar la 1a pregunta i deixar només la 2a com a única pregunta.
Per tots aquests indicis exposats, més l'actitud submisa dels nostres governants cap a Espanya i els seus representants, crec que no tenen voluntat de fer la Independència, ni de fer el referèndum aquest novembre, i ho allargaran tant com podran. Si es vol fer la Independència cal una actitud transgressora. Poc a poc, el president Mas es va desdint d'allò promès a finals de 2012 de “consulta sí o sí!”. Passem de la consulta sí o sí a la consulta pactada -que no es donarà-, d'igual forma que vam passar del pacte fiscal a l'estil del concert econòmic, al pacte fiscal a pal sec.
No podria acabar l'article sense recordar que tota aquesta cantarella em sona molt al Viatge a Ítaca de Llach, cançó preciosa que em du records d'infància, de quan mon pare la posava al cotxe de viatge i em quedava adormit. Si bé Ulisses va deambular pel Mediterrani vàries dècades, cal recordar que els catalans ja portem 300 anys de viatge i que no ens en calen més? Sembla que l'únic actor polític que pot accelerar el procés és l'Assemblea, perquè els dirigents autonomistes no són de fiar. En els propers mesos sabrem si l'Assemblea està a l'alçada i força la màquina a favor del referèndum unilateral o de la DUI, o si la seva cúpula partidista continua aplaudint les accions del tàndem ErcCiu com fins ara.
