Fa uns mesos, en una conferència de la Núria Cadenes, vaig escoltar-li una definició brillant que feia així: “Polítics independentistes són aquells que fan la Independència, no aquells que gestionen l'autonomia”. La definició parla per si sola. Vivim en un país on volem ser grans i emancipar-nos, no obstant això, no entenem que els nostres gestors potser no volen el mateix que nosaltres, o bé els manca una cosa cabdal: coratge. Sigui per manca de coratge o de voluntat, la qüestió és que no hi ha la desobediència necessària per fer la Independència amb un Estat com Espanya a la contra.
Per explicar-me millor, revisem un afer recent, el de l'Escola en Català. La consellera Rigau, a finals de 2011 va advertir textualment que “Si haig de sortir de la política per la llengua ho faré”, mentre feia una crida a la insubmissió. Després de les darreres actuacions de la conselleria d'Educació, que ha acatat la sentència d'un tribunal espanyol que vol trencar 34 anys d'immersió lingüística immaculats, la consellera ha oblidat les seves paraules -esperant que tots ho fem!- i no ha dimitit, i continua a la seva poltrona com si res. La sentència, tot i només referir-se a 5 escoles, és un punt d'inflexió perquè en si representa la renovada submissió de la Generalitat al Regne espanyol. La resposta a aquesta crisi educativa sí s'ha fet sentir al carrer fa pocs dies, on milers de catalans han sortit a defensar el nostre model, i a les escoles, on els educadors es comprometen amb la immersió. Pares i professors estem disposats a desobeir. Els polítics de torn no. Aquesta és la desgràcia, que la desobediència civil no va acompanyada de la institucional, i això és el que realment ens frena a ser lliures.
Per posar d'altres exemples, parlaria de l'actitud covarda del conseller Mas-Colell, gran entès en economia que any rere any denuncia l'espoli fiscal, sí, tot i que no fa res per aturar-lo i el tolera, i fins i tot va més enllà ja que demana noves formes de finançament quan en teoria marxem d'Espanya. El fet que la Generalitat no s'insubordini fa que no tinguem Hisenda Pròpia consolidada. M'explico: tenim una Agència Tributària Catalana des de 2007 i el Govern mai ha fet cap crida a què almenys els ens públics hi ingressin els impostos. Per fer-nos una idea: només un 10% dels municipis adscrits a l'AMI (la majoria sota control de CiU i ERC) exerceixen la Sobirania Fiscal pagant contribucions a Catalunya. Això significa que ni el Govern -ni CiU ni ERC- pressionen als seus propis alcaldes i regidors per a què facin “insubmissió fiscal” i els diners es quedin a casa. No anem bé.
Ara bé, i abans de plegar, deixeu-me que esmenti el darrer cas de submissió dels nostres representants que trobo intolerable i que em provoca vergonya aliena: l'assistència del President de Catalunya a la coronació del nou Borbó, Felip VI de Castella i V d'Aragó. Assistir a la seva coronació com a nació sotmesa és reconèixer la seva autoritat sobre nostre (altra cosa és si ja fóssim independents, com a convidats políticament estrangers). Són tres els motius pels quals veig malament que Artur Mas hi vagi: primer, pel que representa la família Borbó ja que amb la seva arribada fa 300 anys vam perdre les Constitucions Catalanes i els nostres drets nacionals; segon, perquè tant Joan Carles com el seu fill Felip són els hereus d'un règim feixista que no ha estat jutjat ni condemnat; tercer, perquè la successió és molt poc democràtica i ni tan sols es referenda popularment. Si de debò anem a la República Catalana estalviem-nos actes de vassallatge.
Per tot plegat, tan sols us vull fer entendre que la Independència, igual que la llibertat, comença en un mateix i en l'actitud, és una qüestió psicològica. Per això el valent i exemplar Jaume Sastre, que ha fet 40 dies de vaga de fam per la llengua, és un home lliure que honora la nostra terra, alhora que ens recorda que la nostra nació va més enllà de Comunitats Autònomes i províncies, en les quals ens volen dissecar i enclaustrar. No oblidem que després de la primera Independència, la del Principat, aquells afortunats que ho visquem hem de continuar la crida a la resta de Països Catalans, per ser solidaris amb els nostres compatriotes i compartir un mateix destí.
