Fins ara ERC i CiU portaven tres dècades de majoria parlamentària, tot i que no els agradés massa que aquesta dada es difongués. Amb aquestes, no plantejaven fer la Independència sinó millorar la gestió autonòmica. Ara bé, en aquestes darreres eleccions, el panorama ha canviat, ja que ERC més CdC -i sos satèl·lits civils-, juntament a les CUP, han guanyat una majoria parlamentària favorable a la Independència, encara que el full de ruta plantejat no quedi gaire clar.
El fet que Junts pel Sí i les CUP comptin amb 72 escons significa que poden aprovar aquelles lleis que vulguin, independentment del capteniment de l'oposició. Quan diem lleis hi podem incloure la més important si és que es vol arribar a una secessió: la llei de Declaració d'Independència. A partir d'avui sabem doncs que està a les seves mans plantejar i aprovar una Declaració d'Independència, i fer-la efectiva immediatament exercint la sobirania plena, cosa que detonaria les respostes internacionals que mentrestant resten latents. De la mateixa manera que poden aprovar una llei sobre braus, jocs i espectacles, o medi ambient, per exemple, també poden aprovar una DUI, oi?
Per contra aquesta evidència exposada amunt, els líders “sobiranistes” no paeixen la majoria parlamentària obtinguda, i fent gala de l'esperit catalanet propens a tirar-se pedres al teulat, ja parlen que no s'ha guanyat el plebiscit del 27S en nombre de vots. No obstant això, s'equivoquen o menteixen a posta, perquè les xifres canten per si soles: 1.952.693 de vots a favor del Sí (JxS + CUP), 1.600.011 a favor del No (C's + PP + PSOE), i 550.803 vots sense posicionament (UdC + CSQEP). Això significa que en termes absoluts hi ha un 55% a favor de la Independència, i un 45% en contra. Ergo, el plebiscit plantejat també s'hauria guanyat en nombre de ciutadans, i no només d'escons. Existeix doncs una majoria provada que vol sortir d'Espanya, per sobre d'una minoria que s'hi vol quedar.
L'estratègia que pot venir a continuació per part del sector sobiranista central, és a dir, Junts pel Sí, serà la de fer creure que no hi ha prou vots i que s'ha d'eixamplar aquesta majoria, cosa que de fet també diu el cap de llista de la CUP, Antonio Baños, negant la viabilitat d'una DUI en l'actualitat (vaja, sort que són els radicals de l'independentisme!). Aquesta estratègia de JxS es pot materialitzar en un següent pas, que a efectes pràctics representa una nova pèrdua de temps premeditada, però que a ells -els professionals de la demagògia- els compensa car obtenen noves poltrones polítiques per mantenir l'immens engranatge electoral de favors i col·locacions: concórrer a les eleccions espanyoles.
El Regne d'Espanya, com a màscara moderna de Castella, està estructurat a través d'unes institucions de poder on les minories nacionals com la nostra (o la basca, o la gallega) mai serem determinants per canviar-lo, i sempre serem residuals. Això és prou sabut pels polítics catalans. Ai las, i amb això juguen: anar a Madrid a continuar marejant la perdiu a l'espera que el poble es cansi del procés que no s'acaba mai.
El més greu de tot plegat és que si les nostres forces polítiques participen a les eleccions espanyoles només fan que reconèixer unes Corts il·legítimes que se'ns van imposar per les armes i pel dret de conquesta fa 300 anys, tot abolint nostres Corts i Constitucions. Unes Corts, les de Castella, que no mereixen el més mínim respecte perquè ens han usurpat la sobirania. Així mateix, aquesta és, ens agradi o no, la tònica habitual dels polítics autonomistes, uns especialistes en l'art de l'encanteri que són súbdits mentals d'Espanya i juguen segons les seves regles, car sinó estarien parlant a quatre vents sobre que som una colònia i que hem d'apel·lar el dret a l'autodeterminació, cosa que amaguen subtilment mentre repeteixen aquest eufemisme odiós i mal emprat del dret a decidir.
Aviat farà un segle, un dels catalans més grans del s. XX, el president Francesc Macià, va deixar el seu escó a Madrid quan va veure que no hi havia res a fer, entenent que l'alliberament del Principat s'havia de fer a Catalunya i des de Catalunya. És molt trist que tan sovint ens neguem a aprendre d'aquestes lliçons pràctiques d'història.
