L'altre dia, mentre conduïa, sol, en el silenci de la nit, hi donava voltes i em vaig admetre una certesa que em fa certa ràbia, però que no per això és menys vera, i és: els dirigents polítics de l'actual moviment processista han aconseguit anihilar tot rastre de dissidència intel·lectual dins de la mateixa catalanitat, i fan que s'associi automàticament qualsevol dissidència a espanyolisme. És quasi impossible, com a català independentista, posar en dubte un procés mal plantejat a posta, un procés dissenyat per a què duri moltíssim. Les paraules que venen a continuació pretenen explicar aquest posicionament…
Aquesta anihilació ideològica giraria al voltant de dos eixos enfocats, d'una banda, a domesticar o destruïr els partits independentistes, i de l'altra, a controlar la societat civil a través de les seves associacions. Exemplificant això, ens trobem amb les següents realitats que s'han esdevingut els darrers quatre o cinc anys: l'absorció de Reagrupament, la destrucció de Solidaritat, la domesticació parlamentària de la Cup, i la manipulació de l'Assemblea i Òmnium. Tot plegat, és clar, comptant amb uns mitjans de comunicació totalment omnipresents, que sempre col·laboren amb els seus mecenes al poder, dels quals depenen en relació simbiòtica gràcies a subvencions, publicitat, subcontractacions, càrrecs de confiança amb remuneracions desorbitades, etc.
Abans de continuar la dissertació deixeu-me fer un petit esclariment o bé ens podem perdre. Qui són en concret aquests actors polítics que pugnen pel control ideològic? Són CdC i ERC. Una Convergència que ara, en una operació estètica on s'ha desfet de Duran i d'Unió pretenent desentendre's de la seva corrupció endogàmica, camina cap a Ítaca i cap a aglutinar el nacionalisme català sota unes soles sigles. I una Esquerra hipòcrita que desitja ser l'esquerra nacional mentre tolera les retallades liberals, que vol mantenir-se com a segona força, però que no sap aguantar la pressió del més fort, com s'ha vist amb l'anul·lació pública que Junqueras ha rebut els darrers mesos per part del nucli de poder de Mas, alarmat arran d'una possible pèrdua de lideratge del President.
Recuperant el fil de més amunt, parlem d'un fenomen que molestà molt quan al 2010 va sorgir com a alternativa al sobiranisme clàssic, és a dir, l'independentisme “exprés”, aquell que proposava la Declaració d'Independència com a fòrmula magistral per sortir de l'atzucac espanyol. Tal independentisme es va expressar en dos partits, Reagrupament i Solidaritat Catalana. Rcat mai va obtenir representació parlamentària, amb la qual cosa va ser fàcil de silenciar, i finalment d'absorvir per part de CdC en una mena de pacte fet a mida pel seu líder Carretero i la freturosa cúpula convergent. La història de SI és més complexa, i va suposar molt d'esforç eliminar-la a nivell institucional, ja que durant dos anys va tenir diputats i van donar molta guerra en un Parlament regional resclosit i immobilista, que es negava, igual que ara, a treure la bandera espanyola de la presidència de l'hemicicle. L'enfonsament de Solidaritat va lligat, entre d'altres -i a part de certa mala estratègia electoral-, al silenciament mediàtic premeditat (aquells que no existien per TV3!), i al pla governamental durant les eleccions autonòmiques de 2012 de potenciar més a Junqueras en els mitjans afins, i de passada donar marge de maniobra a la Cup perquè n'acabèssin d'ocupar l'espai electoral. Finalment se'n van sortir, ja que avui SI està desgastada a l'espera d'un Congrés Nacional per a si es dissol o es reinventa, cosa poc probable.
El nou dubte va ser la Cup dins del Parlament, la qual cosa es va redirigir amb gràcia, com demostra que en la darrera legislatura sos tres diputats seguiren al peu de la lletra tot el guió sobre la farsa del procés i en especial del nou #9N. Si bé la Cup és de base una formació noble fora dels cercles de corrupció, amb unes polítiques municipals efectives, crec que, a nivell nacional, no ha estat a l'alçada. Un partit independentista no pot renunciar a una consulta acordada en pro d'un succedani anomenat procés participatiu, sempre i quan des de la mateixa formació s'havia insistit en la necessitat de fer un referèndum unilateral. Un partit independentista no pot permetre que el seu nou cabdill, Antonio Baños, surti la darrera nit electoral renunciant a la DUI al·legant manca de vots. La famosa sentència de Kosovo parla de majories parlamentàries legitimades a declarar i fer la Independència; en tot cas, si ens cal un referèndum ratificatori post DUI, ja ho demanarà l'ONU. Renunciar-hi abans d'hora és covard, vil, mesquí. A partir d'ara veurem com va la nova legislatura i com responen els 10 nou diputats cupaires. Potser resultaran tan domesticables com els darrers tres, aquells que, més enllà de les sandàlies, en la passada legislatura, van rebre de forma irregular un càrrec extra intern, el de portaveu adjunt -remunerat-, cosa impròpia per a un subgrup parlamentari tan petit, i més quan això contradeia la normativa del Règim Econòmic del Parlament (en concret exercici 2014), on només se'ls en reconeixia un, el de portaveu i prou, sense aquest adjunt adjudicat a dit. Per cert, aquest darrer tema va ser obviat a posta per la premsa catalana que n'estava assabentada, com Vilaweb i altres digitals actius.
Finalment, i per no allargar-me, prescindiré de comentar el tema de la manipulació i monopoli de l'ANC i Òmnium, perquè en aquest mateix blog en vaig fer un article a fons sobre l'Assemblea fa uns mesos i el podeu recuperar en plena vigència de significat (es diu “Maleïdes cúpules”). Tan sols recordar que els nous canvis operats a les presidències d'ambdues entitats no són casuals, i els cercles de poder hi han col·locat els seus afins. Jordi Sánchez com a home de palla de David Madí, que va usurpar el càrrec a Liz Castro -element incontrolable-, i Quim Torra, home ben vinculat al règim autonomista, que paral·lelament ja ha rebut ses prestacions quan l'han nomenat director de la Revista de Catalunya. Tot continua en família.
És molt trist veure com continuem depenent d'un govern espanyol de poques llums amb un president que sembla un titella a mig fer que amenaça la nostra nació continuament, mentre la suposada majoria “sobiranista” d'aquí, en comptes d'anar per feina i aprovar una DUI al Parlament, encara es planteja de seguir-los el joc i presentar-se a les seves eleccions del proper 20 de desembre. Patètic.
