Per desgràcia els catalans fa mesos romanem en un estat d'incertesa constant que compta amb uns daltabaixos anímics considerables. La causa? La manca d'acció política eficaç basada en un projecte clar cap a l'estat independent. I això es percep en dues coses cabdals: l'ambigüitat del full de ruta, i els tempos imprecisos. Per tot plegat, ens hem instal.lat en un procés refotudament processista, viciós i dilatat, més que en un procés independentista.
La qüestió dels tempos crec que és prou palpable i no ve de nou. Tots recordarem que cada any ens diuen, des dels satèl·lits progovernamentals com l'ANC, que enguany no sinó el vinent, i quan arriba el vinent repeteixen el missatge talment una sínia retòrica, i així van passant els anys i en fa dos del famós tricentenari que tant havia de significar. Si analitzem la darrera cronologia proposada, veurem que el passat 27S les forces sobiranistes ens van explicar que en 18 mesos seríem independents. Ara bé, no van precisar tampoc si aquests 18 mesos començaven a computar a partir d'aquell moment, d'un nou president o d'un nou govern. Sia com sia, si comptem des d'avui, entenem que el nou calendari expira el proper juliol de 2017. Amén.
Sobre el full de ruta, és clar, en podríem parlar abastament i fer-ne esmenes o correccions, però no és el cas. El cas és que ens guiarem amb allò que ja està escrit, per la qual cosa la qüestió és més senzilla. Aquells que van guanyar les darreres eleccions catalanes, Junts pel Sí, duien quelcom clau en el seu programa: el Parlament, un cop el Govern hagués preparat les estructures d'estat i abans d'extingir els famosos 18 mesos, declararia la Independència. Les declaracions d'Independència, com a tal, tan sols poden ser unilaterals. En el cas català, a més a més, aquesta és l'única via per trencar amb un estat pseudodemocràtic com l'espanyol.
Arribats al nucli de l'afer, la DUI, després que Junts pel Sí hagi aconseguit la majoria de vots d'un públic il·lusionat, és bo escoltar què en diuen els seus protagonistes per deduir com actuaran. El passat 27 de gener Marta Rovira, portaveu de la coalició parlamentària de JxS, explicava que abans de 18 mesos s'aprovarien les lleis fonamentals i es declararia la Independència. Ras i curt. El mateix dia, unes hores més tard, Neus Munté, al seu torn portaveu del Govern de la Generalitat, desmentia indirectament a Rovira afirmant que hi hauria “una declaració d'intencions que, en la mesura que és prèvia a unes eleccions constituents, es pot adjectivar com es vulgui. Nosaltres no parlem d'unilateralitat”. L'endemà (28 de gener) Rovira s'acuitava a contradir-se, com si l'haguessin renyada durant la nit, manifestant que “no proclamarem la Independència d'aquí a divuit mesos”. Les excuses que Rovira profereix a continuació d'aquesta notícia són infumables. Si n'obriu algun enllaç en premsa electrònica riureu una estona perquè ratlla el surrealisme. I per acabar-ho d'adobar, el 29 de gener el flamant president Puigdemont ho sentenciava al diari Regió7: “A JxS tots diem el mateix: la DUI no és al programa”. Carai, quina feinada en desmentir a Rovira, un cop que diu quelcom coherent i ajustat al seu programa electoral…
A voltes crec que els catalans semblem aquells infants que un cop descobreixen que els reis són els pares es neguen a acceptar la veritat. M'explico; el passat Nadal, el meu fill mitjà de 6 anys, just una hora abans de cagar el tió, va descobrir que el bagul familiar del menjador estava ple de regals i va anar corrents a dir-li a sa mare. La meva dona va cuitar en inventar-se que el mateix tió ho havia preparat per així poder cagar més còmodament. S'ho va empassar i va continuar la vesprada com si res, com si el seu cervell hagués esborrat aquella escena. Això, amics, no deixa de ser una cosa molt evident, que a vegades la utilitzem per sobreviure o bé per viure millor: l'autoengany.
