Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Processó

|

- Publicitat -

     Coll avall una Pasqua cristiana més, i amb ella totes ses processons ara folklòriques, si bé adés religioses en un país de profundes conviccions. Han sigut per molts uns dies de desconnexió de la vida política i de la seva teatralitat inesgotable. Però la realitat s'imposa i ens tornem a veure embolcallats per aquesta magnífica processó nacional a la catalana, que no coneix de vergonyes ni de límits sobre la mentida.

 

Publicitat

     A escassos 15 mesos vista ja es percep l'incompliment del full de ruta que anava a morir a juliol de 2017, el qual es perllongarà fins al llindar de la paciència ciutadana. Es percep a través de vàries coses: la manca de fets executius, i les declaracions dels líders processistes, subordinades al vist-i-plau de l'amo i senyor espanyol, pendents de qui mana o no a la Moncloa, quan això no hauria de tenir cap importància, ja que no hi ha hagut mai cap president espanyol bo per Catalunya. A més a més, si hom té la sort, com servidor, de poder conversar en franquesa amb algun alt càrrec de Govern, la derrota li és admesa a contrapèl i en veu baixa.

 

     Si revisem amb lupa el full de ruta de Junts pel Sí, amb suport de les Cup, és clar, veurem que des de la creació del Govern i abans de 18 mesos, el Parlament ha de Declarar la Independència. Això, suposaria de facto la Independència, i alhora es negociaria amb la comunitat internacional. Ara bé, com que no ho faran, i ho saben, però temen dir-nos-ho directament a la cara, aquests dies estan incrementant el discurs mediàtic per justificar l'incompliment, basat en dos eixos: la insistència en un utòpic referèndum pactat amb Espanya, i el deslluïment de la via unilateral.

 

    Quin gran exercici de cinisme el dels nostres politicastres! Ens venen la moto que volen fer la Independència perquè els continuem votant, mentre neguen l'única via per assolir-la: la DUI. Per això a 2012 van concentrar tots els seus esforços en anorrear l'únic partit que la duia com a nucli programàtic. En l'actualitat, ens amaguen que la legislació internacional admet una Declaració d'Independència sempre i quan compti amb una majoria parlamentària pacífica que l'aprovi, i centren son fals discurs en què encara no som prou gent i que la majoria ha de crèixer no sé quants tants per cents i parell de collons més…. Vaja, que no la volen fer.

 

     Per tot plegat, a continuació, i en prova d'allò que sintetitzo, us podria avorrir abastament si fes ús de l'hemeroteca dels darrers tres mesos. No ho faré. Tan sols reproduiré dues cites, del president i vicepresident de la Generalitat respectivament. Avui mateix 4 d'abril Carles Puigdemont ha declarat: “En aquesta legislatura no hi haurà una DUI, perquè no està previst i no és el nostre compromís”. Fa dos mesos Junqueras deia quelcom complementari: “La Independència de Catalunya no serà unilateral, serà multilateral”. Si llegim entre línies, està tot dit. I si us queden dubtes, cerqueu a la viquipèdia per saber si existeix lo de la Independència multilateral, molt em temo que no, no obstant això, potser trobeu unes declaracions del mateix Junqueras de 2013 on afirmava treien pit de forma electoralista: “Doneu-me 68 diputats i proclamo la Independència”. Fum, fum, fum.

 

     Al cap i a la fi, potser ens haurem d'admetre que continuem essent un país massa tocat de religiosat, com apuntava un xic a l'inici del text, com a herència dels nostres antecessors. Cada cop més desprès de vinculacions eclesiàstiques i cerimonioses, sí, però amb un sentit intern i latent de la fe, una fe que per desgràcia es barreja amb la política i facilita que un col·lectiu emmetzinat no valori les accions a partir de la raó sinó de l'esperança. Nogensmenys, l'actual sobiranisme prové del catalanisme nat a finals del segle XIX, quan Catalunya es veia immersa en el romanticisme, i clergues i burgesos anaven de la mà. Mal llamp, volem ser moderns i som rupestres perquè els nostres judicis es guien per desitjos i no per objectius.  

Publicitat

Opinió

Minut a Minut