És per tothom sabut que després de les guerres sempre hi ha una minoria d'homes que, extasiats pel gust de la sang i pel plaer de la mort, no en fan prou de viure en pau i sojornen la seva vida bèl·lica fins l'infinit. Encegats per l'acció, no comprenen que la lluita no ha sigut més que un deute vers la treva. Semblantment, els catalans, avesats a votar tant en els darrers anys, on tot són plebiscitàries rere plebiscitàries, sembla que no han acabat d'entendre que del vot n'hauria de significar alguna acció, i s'han empedernit en continuar votant de forma sistemàtica, addictiva.
Aquests dies, amb el rebombori del judici en contra de l'ex-president Mas i son govern pel cas del famós 9N, la qual cosa aixeca tantes expectatives mediàtiques remunerades i il·lusions populars processistes, un pensament recorre la ment de la majoria dels catalans: que injusta i antidemocràtica és Espanya! I com no, no els ho negaré pas, perquè porten raó, però em sap greu que no es faci un esforç col·lectiu i es vagi més enllà de la qüestió tot plantejant-se: per què el Parlament català, quan té una majoria “sobiranista” des de fa força anys, no ha declarat encara la Independència?
De fet, si el Parlament de Catalunya hagués declarat la Independència (tal i com es compromet el full de ruta de Junts pel Sí que s'està incomplint actualment), el judici a Mas i companyia seria del tot inexistent, ja que la legislació espanyola quedaria abolida i substituïda per una de pròpia, sense aquestes escomeses perverses. Ara bé, potser als actorassos de l'star system de la política autonomista els interessen aquests vodevils judicials i demés, a resultes de ser encara més glorificats i heroicitzats per la massa irreflexiva, temptejant noves eleccions en un horitzó proper.
Sí, doncs, i en breu noves eleccions, es flairen, noves plebiscitàries. I la Marta Rovira, amb aquell posat seu tan estudiat de bona monja -per suposat falsament modesta-, ho tornarà a vendre així, de la mateixa manera igual que quan ho començà a fer en aquell llunyà 2012. I amb tot plegat, els votants oblidaran que ja han votat i guanyat diverses vegades, i que aquells a qui han votat també han incomplert vàries vegades. I amb això s'acaben els 18 mesos i en comencen 18 més, de regal, de propina, i aquí no passa mai res. I el tricentenari queda enrere, aquell que havia de ser l'any màgic, especial, ara sí que sí que sí que sí…
Sobretot, que mentrestant, ningú gosi recordar que la consulta/enquesta/procés participatiu del 9N el va guanyar de forma clara el Sí per sobre del No. Sobretot, suara, que ningú recordi que el passat 27S altre cop el Sí va guanyar per sobre del No. Que ningú digui en veu alta que ara mateix hi ha una majoria independentista parlamentària. Aquests 72 diputats poden declarar la Independència. Hi tant. No ho dic jo, no, ho diu la legislació internacional. Sí, aquella que està per sobre de l'espanyola, aquella a la qual els polítics catalanets no s'atreveixen a apel·lar. Alguns incondicionals diran que no s'hi atreveixen per por, és clar, no obstant això, la reincidència de la manca de fets governamentals ens diu que no l'apel·len per mala fe, perquè en el fons, allò que volen és no fer res sense semblar-ho.
A fi de comptes, i un xic per vergonya aliena, quan fa una setmaneta em trobava passavolants pel carrer que m'interrogaven sobre si aniria a Barcelona a fer el paperina davant dels Tribunals espanyols, els contestava que “no, home, no! O potser sí, mira, hi aniré en esperit, com en Mas anava a la manis de les Diades quan era president”. Ho recordeu?
