Polaco?

Parlar d'una cosa que ja no existeix pot semblar absurd però segur que els historiadors o, simplement, els amants de l'història ho desmentiran.
Parlar del servei militar, “la mili”, i enllaçar-ho amb Catalunya no és tan absurd com es podria pensar a priori.
La mili era una cosa a evitar. Absurda i situada just quan es començaven estudis superiors només feia quedestorbar en la nostra vida. Però era obligatòria sota pena de presó, militar es clar, per a qui es negava a fer-la. 
Malgrat tot s'hi aprenien coses. Importants o no ès una qüestió secundaria. S'aprenia a passar desapercebut. si més no a intentar-ho. S'aprenia a allò que avui en diuen “escaquejar-se”. I també a apreciar com mai el menjar de casa.
Com veieu, tot coses bones, i n'hi havia més aprenentatges. Un de molt bó era aprendre a ser manat per un personatge “xusquero” (*) que sabia de tot molt menys que qualsevol dels que érem a la caserna. El fet de dur galons, més que sovint regalats per anys de servei i no per coneixements, donava un plus, un estàtus que permetía donar ordres a universitaris, a part d'altres avantatges (com gaudir de caleffacció a les seves estances mentre els radiadors per la tropa éren inexistents).
A més, aquests amb galons o estrelles , per poc importants que fossin, es creien algú amb el de baix, però sumisos amb qui duia un galó o un estel més que ell a les mànigues. Es tractava, doncs, de fer passar la pressió de dalt a baix.Encara que això també passa a la vida, dins del món castrense és més exagerat.
Aquests éssers que professionalment s'havien quedat al món militar no tenien cap mania en utilitzar els simples soldadets de lleva per anar contra altres soldadets de lleva. Només calia posar uns galonets de caporal per a que aquell jove obligat a ser allà menystingués i menyspreés a un altre sense els galons, o, simplement, arribat més tard. La veterania és un grau, però a la mili era un galó.
Si m'he extés en la introducció explicativa és, simplement, per explicar als que han tingut la sort de no fer la mili el funcionament intern militar.
Doncs bé, ser català dins l'exèrcit espanyol era un plus. Un plus per rebre insults des del primer dia. Allà no érem “catalanes” sinó “polacos”. Parlar català no és que fos mal vist, sinó que era prohibit directament. Així com un galleg podia arribar a la caserna sense entendre ni parlar castellà i no passava res, pobre del català que no dominés prou béla “lengua de Cervantes”. I no parlem dels accents, doncs els del sud peninsulars resultàven simpàtics mentre que els del ripollès éren denostats
Els sevillans tenien permís especial per la Feria. Els navarresos per St, Fermí. Que cap català el demanés per la Mercè o per Sta Tecl,a, per posar dos exemples. Els polacos no podiem anar a Varsòvia, Barcelona perdó, per festes.
L'exèrcit garant de les essències, de la suposada unitat espanyola per obra dels legisladors constitucionals oblidant els articles que no els hi convenen de la sacrosanta constitución.