L’altre día vaig tenir el plaer de poder llegir un escrit de la empresària i tuitàira Miriam Nogueras. El títol del mateix era: “Defenso CDC, i no porto corbata” (http://lliureimillor.cat/defenso-cdc-i-no-porto-corbata-per-miriam-nogueras/ + veure l'enllaç a sota) i d’aquí el títol d’aquest escrit.
Llegir el que hi exposava em va resultar conegut. En aquestes époques en que la demagògia s’estén arreu el cas que la Miriam ens explica és de manual. Hi ha uns quants refranys que ja d’antuvi venen a explicar-nos que tot sovint girem la truita per a la nostra conveniència, que veiem la palla a l’ull del veí però ignorem la viga en el nostre.
Fer d’oposició sempre ha estat més còmode –que no fácil- que no pas gobernar. No haver de prendre decisions i criticar a tort i a dret és un esport molt popular. El problema arriba quan, per decisió popular, guanyes unes eleccions i llavors la ciutadania et diu: endavant, ara fes-ho tu i fes-ho millor d’aquell a qui criticaves.
La Miriam ens parla de sous. Remuneracions de regidors i alcaldes amb dedicació absoluta o no. Ella posa l’exemple d’una vila catalana –la seva- que coneix prou bé. Segur que no és la única.
Crec que els sous en la política són necessaris . Les elits podrien dedicar-se a fer política sense necessitat de remuneració doncs obtenen aquesta d’altres bandes. He dit elits, no dretes. I ho vull puntualitzar doncs no tota la gent de dretes pertany a l’elit.
“Trista època la nostra. És més fàcil desintegrar un átom que un prejudici”
—Albert Einstein
Per a veure l'article de Miriam Nogueras http://lliureimillor.cat/defenso-cdc-i-no-porto-corbata-per-miriam-nogueras/
