Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024
Edició 2073

Els Països Catalans al teu abast

Divendres, 29 de març del 2024

Explicació a través d’una història. O vé el titular o obro un compte nou al meu nom

|

- Publicitat -

Aquesta història pot semblar ficció encara que, traslladada a fa només uns lustres, era molt real. Avui, però, pot servir per a explicar un tema que alguns no arriben a comprendre.
 

Tenía 17 anys, a punt de fer-ne 18. Treballava des dels 16 i donava tota la setmanada a casa. La seva mare, un cop rebuts els diners, li donava una part per les seves despeses. Amb aquella part es pagava tant el transport –a la feina principalment- com les seves sortides per a divertir-se amb els seus amics que, majoritàriament, eren estudiants i depenien dels diners que a casa els hi donaven.
Amb aquests no hi tenia grans diferències econòmiques tot i que, sovint, gaudien d’un millor estatus econòmic que ell mateix malgrat no treballar. Coses de viure en una familia benestant o en una que passava dificultats per motius diversos.
A la seva edat tenia molts somnis. L’il·lusionava treure’s el carnet i comprar-se un cotxe. Pel carnet va estalviar una mica. No era tant car treure-se’l per lliure sense haver de passar per l’autoescola. La compra del cotxe era quelcom menys fácil. No disposaria mai dels diners si volia seguir sortint –poc i amb baix pressupost- amb els seus amics i companys. De fet, ni que deixés de fer-ho podría. Però ningú es comprava un cotxe al comptat!
Els seus somnis el diuen a visitar de tant en tant algún concessionari tot buscant el vehicle més econòmic. No ho feia sovint però un cop va visitar-ne un dues vegades la mateixa setmana. Aquell dia, amb la botiga buida, el venedor se li va apropar:
–          Puc ajudar-te?
–          Bé, només l’estic mirant.
–          És el nou model. Si vols t’explico les opcions que hi ha.
–          Què val?
–          Home, depén de les opcions
–          El més bàsic
–          Acompanye’m a la taula que farem números.
Ell, temerós, no s’hi va poder negar i el va seguir. L’home, recordant el que el xicot l’hi havia dit, va exposar-li els models sense opcions. Aquestes en aquells moments no eren gaires i es restringien als vidres elèctrics o la ràdio amb cassette instal·lada amb els seus dos altaveus o la pintura metalitzada. Poc més.
Quan el xicot va escoltar el total del cotxe matriculat el venedor observà la cara indissimulada de tristor en ell i li digué:
–          Treballes, oi? Pots pagar-lo a terminis. Si vols mirem finançament aquí, encara que podràs fer-ho amb el teu banc si vols.
–          Ja, i…quant surtiría a terminis – va dir amb veu tremolosa, tot sabent l’inabastable que resultaria per ell-
–          Fem la prova al màxim termini tot donant una petita entrada
–          De quant?
–          Posem cent-mil pessetes?
–          Uff, no les tinc
–          Doncs res, baixem-ho a cinquanta-mil
El noi el va deixar fer números. Sabía que ell guanyava cinquanta-mil pessetes al mes, però que no disposava d’aquesta xifra. Tot es reduïa a uns pocs milers un cop passés per mans de la familia.
Quan va tenir la xifra se la va mirar fent-se l’interessat i es va acomiadar del venedor tot dient que s’ho pensaría i tornaria. La xifra era desorbitada per a ell però sempre podría probar-ho al banc, amb millors interessos segons el mateix venedor.
Al dia següent va decidir anar al banc. Va demanar sortir una mica abans i s’hi va acostar. Va parlar amb un senyor molt amable que es va oferir a gestionar la seva qüestió. Li va explicar que venia per informar-se d’un crèdit auto que havia vist anunciat.
–          Ets client d’aquí?
–          Sí senyor
–          Hi tens la nòmina?
–          Bé, de fet va al compte de la familia encara que hi tinc signatura.
–          Llavors ha de venir el titular. No donem crèdits més que als titulars. Pel que fa a les condicions…
–          Si no li sap greu – va interrompre’l- vindré en un altre moment amb un dels titulars llavors.
–          Com vulguis. Cap problema. De tota manera, i és només una suggerència, podries obrir un compte nòmina tu sol ja que ets tu qui la té. Amb només això podriem estudiar atorgar-te el crèdit per aquest auntomòbil que vols a part que tindries altres avantatges.
–          Sí, ja ho entenc. No es preocupi que pensaré les opcions. Moltes gràcies.
En sortir del banc i durant el trajecte en autobús repensava les opcions que tenia. Les paraules de l’empleat del banc eren clares i diàfanes. Ell, amb el que guanyava, era prou solvent per comprar el seu somni. Li donarien de ben segur el crèdit per fer-ho.
Tenia dues alternatives: pidolar diners seus –perquè eren seus i era ell que els guanyava- o dir prou, obrir un compte al seu nom i, llavors, si en sobrava, ser solidari amb qui fins ara havia estat gestionant els seus diners i la seva vida.
 
Ara, si al text hi canviem el xicot per Catalunya, els seus pares per Espanya i el banc local pels mercats de crèdit tindrem una explicació –que potser no caldria ja donar-  respecte on som i on hem d’anar. 

Publicitat

Opinió

Minut a Minut