Opinió amb independència. Dimecres, 23 d'agost de 2017 19:30 h
facebook twitter RSS in.directe.cat

Claudi Bachs


Dimarts, 18.10.2016. 15:55 h

El maltractament

Molt dolent Fluix Interessant Molt bo Excepcional ( 2 vots )
valorar_carregant carregant


Comparteix






El maltractament vs. el respecte
 
De manera voluntària he titulat aquest escrit “El maltractament”. No parlaré però de maltractament físic o psíquic que dones, noies –i per què no dir-ho- nois i homes pateixen o puguin patir. El maltractament del que vull parlar és a priori menys greu encara que també fa mal.
Fa mal a l’oida i fa mal, sobretot, a una cosa de la que hem de tenir cura nosaltres, doncs la rebem dels pares i avis i l’hem de transmetre als nostres fills tant bé com poguem. La nostra llengua: el Català.
S’ha lluitat molt per a mantenir i prestigiar el català. Ho ha fet gent anónima i també escriptors i intel·lectuals, sovint des de la prohibició o des de l’autoaprentatge, i s’ha fet durant segles.
Per fer memòria no ens cal anar als temps de la Renaixença. Només ens cal recordar que fa ben poc –des del punt de vista històric- que s’establia la Normalització o que s’escoltava per primer cop una transmissió de futbol en català.
Catalunya Ràdio i TV-3 van nèixer com una eina fonamental pel català. Sense oblidar d’altres com Ràdio 4 o diverses emissores privades, la salut de la llengua i la seva normalització al carrer, els mitjans –tots- tenen una responsabilitat envers el país i el català. I aquesta responsabilitat passa per emprar-lo correctament.
Els més joves no poden recordar que el català que es feia servir als 60 o 70 tenia sovint molts defectes. Defectes donats perquè els estudis es feien en castellà i els mitjans de comunicació també s’expressaven en aquella llengua. Per això la ràdio i la televisió publiques van servir per eradicar alguns mots que eren barbarismes disfressats. Avui ja no se sent pel carrer ningú que demana on hi ha un “bussó” per a tirar-hi una carta on hi ha posat un “sellu” molt car perquè la “direcció” on l’ha d’enviar es troba lluny.
En J.M Puyal ens va ensenyar el lèxic a utilizar per parlar de futbol i TV-3 amb els informatius i la resta de programes van acostar el català correcte a les cases, fins i tot fent populars paraules com “meuca” o “bandarra” per a citar-ne dues –que no dos- que Dallas ens va ensenyar.
Avui ja no s’ens fa estrany que un indi –o nadiu americà, com es diu avui en dia- parli doblat al català. Aquest argument el feien servir els monolingües de llavors, però també  els catalanoparlants acomplexats, per a ridiculitzar la normalització a la televisió. Com si “Crazy Horse” no fos igual de ridícul parlant castellà que català, o si “Cavall Boig” fos menys plausible que “Caballo Loco”. Doncs si ho trobem normal és gràcies als mitjans públics d’aquest país que van fer una feina ingent de cara a la popularitat de la llengua però també a la popularització de l’ús correcte de la mateixa.
A hores d’ara no es pot dir que, pel que fa als mitjans, tot estigui ben equilibrat. Pel que fa als mitjans escrits –en paper- hi ha un desequilibri a favor dels mitjans en castellà. Però aquest desequilibri és encara més gran si parlem de televisió. SI ja es partia d’un desavantage amb les televisions analògiques (dues cadenes en català –obviant les locals- contra sis en castellà) amb la TDT l’oferta en castellà s’ha multiplicat i l’estat no ha fet res per a mantenir si més no les desconnexions a certes hores, tal com s’obligava a fer al principi de les cadenes privades.
Però si prenem els resultats de les audiències a l’altre mitjà de masses que és la ràdio ens trobem amb un panorama ben diferent. A més d’un major equilibri entre llengües observem que l’audiència segueix principalment dues emissores –una pública i l’altra privada- que emeten exclusivament en català.
Això és, o hauria de ser, un plus de responsabilitat per part de les emissores i dels professionals que hi treballen. I aquí no vull parlar de la responsabilitat com a informadors o comunicadors sinó a la responsabilitat pel que fa a la llengua emprada.
No pot ser que el “catanyol” s’instal·li a casa nostra. No pot ser que es permeti l’ús de barbarismes per part de locutors o reporters. No pot ser que un professional que vulgui ser digne de la feina ben feta digui paraules com “vivenda” en contes d’habitatge o parli de Barcelona com a “destí turistic” quan tothom sap que el destí té poc a veure amb la destinació. Ni tampoc pot ser que es pronuncïi malament la lletra E neutre de Balmes o del riu Besòs, o no se sàpiga diferenciar entre la casa de l’avi o la caça de la guineu.
Hem de demanar a aquests professionals de la comunicació que ho facin bé, que comuniquin bé. Com a usuaris, com a oients ho mereixem. I la llengua ho mereix encara més.
Només cal una mica de cura, una mica d’amor per la feina que es fa i per l’eina amb la que es fa: el llenguatge, la llengua, el català.

lectures 1307 lectures comentaris Cap comentari

publicitat

COMENTARIS fletxa taronja


No hi ha cap comentari


COMENTA fletxa taronja

El comentari s'ha enviat correctament. Pots recarregar l'article o anar a la pàgina principal

publicitat

Claudi Bachs

Claudi Bachs logo rss

Des del Baix Llobregat

correu Contactar amb l'autor

ELS MÉS fletxa


ARXIU fletxa







logo

v1.00 16 abril 2007
v2.00 16 abril 2008
v3.00 19 febrer 2010

Edita: Catmèdia Global
Desenvolupat per Tirabol

Generalitat de Catalunya

Creative Commons
  • sobre els comentaris
  • Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat del mitjà digital directe!cat.