Marine ou Emmanuel; Emmanuel ou Marine. (França davant la segona volta)

Marine ou Emmanuel?
 
França va votar el passat diumenge. El seu sistema politic és diferent al nostre. A part de ser una república té forma presidencialista. El president, escollit per sufragi universal directe, té molts poders. No és pas un càrrec representatiu sinó executiu. De fet, i ben sovint, es diu per part dels mateixos francesos que té més poder que els reis o emperadors i la seva figura és tan inviolable que la justicia no pot perseguir-lo pels seus actes, fins i tot els que puguéssin haver succeït abans de la seva elecció. D’altra banda el sistema d’elecció francès és de doble volta. Això vol dir que, en cas de que cap candidat assoleixi el 50% +1 dels vots (cosa que passa sovint i més en eleccions a la presidencia) cal fer una segona votació – le deuxième tour- quinze dies després entre els dos candidats més votats. Aquest sistema majoritari fa que sempre hi hagi una majoria a costa d’eliminar les demés opcions, i és (o ha estat) garant d’un bipartidisme on potser la societat no s’hi veu reflectida. No és sols una simple eliminació d’opcions amb baixa representativitat sinó que, de vegades, significa treure de la cursa un candidat amb un terç dels vots emesos.
Tot això del sistema majoritari a França ho havien venut amb l’explicació que els països mediterranis tenien masses variabilitats de criteris i que calia que el govern fos fort i estable. El mateix De Gaulle va dir que un país on hi ha centenes de formatges diferents era ingobernable –frase que, obviant les diferències entre un demócrata i el feixisme espanyol, recorda aquella que deien els franquistes: en España hay 30 millones de partidos políticos-. De fet aquest sistema també el fan servir per les eleccions legislatives i quan algú guanya un districte electoral el guanya sencer. Fins no fa gaire, l’Assamblée Nationale, equivalent al Congreso de los Diputados, era una cambra amb Socialistes d’una banda amb Republicans i Gaullistes (centristes i dretans) de l’altre i poca cosa més llevat d’un petit grup de comunistes.
Doncs bé, aquesta peculiaritat del nostre veí del nord, provoca també altres coses sorprenents com, per exemple, que Jacques Chirac fos el president més votat de l’història. Aquest récord però cal contextualitzar-lo amb qui era el contrincant – Le Pen, representant el Front Nationale, partit d’arrels feixistes i ultranacionalista- més que no pas amb l’amor que els francesos sentien pel candidat del RPR (Ressemblement pour la République d’arrel gaulista). Apartar Le Pen del palau de l’Elisi va ser la consigna per a que Socialistes, Centristes, Ecologistes, Comunistes i fins i tot Trosquistes votéssin per Chirac.
El diumenge 7 de maig pot pasar quelcom de similar. Donats els resultats del passat diumenge, de nou Le Pen (en aquest cas la filla, Marine) s’enfrontarà en segona volta a Emmanuel Macron que la va superar per un escàs percentatge. Es pot donar el cas – i no sembla que les forces politiques canvïin d’estratègia- que Macron sigui votat per tot de gent que va votar opcions diverses i diferents el primer dia i que ho facin per tal d’evitar que Le Pen pugui ocupar el palau presidencial.
Com he dit, algunes forces politiques perdedores han demanat ja el vot per Macron. Fins i tot l’actual president, el socialista Hollande, ho ha demanat públicament i davant els micròfons. Però ni Macron és Chirac ni els 80 són el segle XXI. Moltes coses han canviat, moltes coses han passat. A França, com a molts llocs, el vot s’ha atomitzat. La corrupció afecta també la República francesa i aquesta corrupció ha afectat el sentit dels votants. Només cal recordar que François Fillon, candidat de la dreta després d’unes primàries, va pagar a les urnes el fet d’endollar tota la familia. Escudar-se en que era legal fer-ho no va evitar que l’electorat pensés que era inmoral.
Macron no és Chirac. Aquest, malgrat tenir molts opositors, era reconegut com un home íntegre i també com un bon politic que va fer emergir de nou el gaullisme. Chirac era un home culte, per no dir molt culte, que tenia rera seu tot un bagatge com alcalde (també és caracteristic de França que els diputats siguin alcaldes dels seus feus electorals), diputat i ministre.
Però qui és Macron? Molta gent s’ho pregunta, i no sols aquí, sinó a la mateixa França. Macron és un exsocialista sorgit de la ENA (Escola Nacional de l´administració) on s’eduquen les elits franceses. Va treballar per la Banca Rothshild guanyant molts diners en treballar amb fusions de grans empreses i Hollande el va anomenar assessor en materia económica de l’Elisi abans que Manuel Valls l’anomenés ministre de finances, càrrec molt contestat pel mateix partit socialista pels tics liberals, fins que va deixar el partit per a crear-ne un a la seva imatge i semblança: En Marche – que curiosament coincideix amb ell en les sigles EM-
Pel que fa a Marine Le Pen és algú que intenta suavitzar les tesis del seu pare, el fundador del Front Nationale, i que treballa com eurodiputada. No cal dir que aquesta suavització és mínima i que sovint treu rèdit dels esdeveniments dramàtics que afecten França, així com l’apropament de postures per part de la dreta cap als seus postulats. Ser antieuropeista i voler treure a França de la Unió i de la zona Euro és una altra de les seves característiques que se sumen al pretés tancament de fronteres i la xenofòbia poc dissimulada que duu al seu projecte i programa politic.
Cal dir que Macron, en contraposició a Le Pen, és el candidat europeista. Vol més pes per a França dins l’Unió però ni vol fer un “Frexit” ni abandonar l’euro o acabar amb Schengen. Hi ha, a més, altres temes que poden comptar, com són els drets socials, les jubilacions, les pensions i la jornada de 35 hores, però el cert és que cap dels dos candidats gosa carregar-se els drets socials del país europeu on semblen més intocables i tampoc no he volgut fer una anàlisi completa amb aquest escrit.
Ara, en aquesta setmana i mitja i com he intentat explicar, els francesos es troben en una situación similar a la del passat, però com també he resumit – i tal com ho he copsat amb un nombre important de francesos- malgrat semblar-ho no és gens igual. Macron no és Chirac però Le Pen tampoc és Chaban-del-Mas (contrincant de la dreta que va perdre l’elecció davant de Pompidou als 70), i menys quan gent del seu partit es dedica a defensar Petain ,col·laborador dels nazis des del govern francés de Vichy durant la Guerra Mundial.
És ben cert que a molts francesos Le Pen els hi provoca tota mena de sentiments negatius, però és cert també que Macron, un home sense gaire ideología que diu que no és ni de dretes ni d’esquerres (a què em zona això?) no arrossega gaire nous adeptes de diumenge ençà. I els francesos estan cansats també de votar amb el nas tapat.
El resultat el sabrem quan aquí a casa nostra celebrem el Dia de la Mare.