Ja ha arribat el setembre, aquell mes que dóna pas al late summer, i el país torna a l’activitat laboral habitual. Un nou curs polític s’inicia amb més incertesa i esperança que mai. Catalunya encara ja el darrer revolt abans del xoc de trens amb una certa ambigüitat. L’esquema del drama estiuenc sembla repetir-se: un o una membre del Govern mostra una actitud mesella davant Espanya, ERC s’emprenya, CDC surt amb l’extintor i a ICV li tremolen les cames.
La classe política catalana que està al comandament de la nau està dividida entre dues legitimitats, o dues legalitats, o dues realitats: Catalunya i Espanya. Espanya segueix amb una actitud aparentment passiva esperant que el president Mas finalment aposti per les plebiscitàries per aleshores aconseguir l’atomització de la política catalana utilitzant la força de Podemos al seu favor. La darrera enquesta coneguda, la que publica avui el diari El Mundo, dóna una victòria clara a ERC en intenció de vot, seguida de CiU, i un frec a frec entre PSC i Podemos. Ens caldria veure-la emplatada per entendre-la bé.
L’esquema no és gaire diferent al de l’any passat o l’altre: CiU des de la Generalitat s’ancorava cap a una postura no massa desitjada pel poble, i després de la Diada, la pressió popular els forçava a buscar l’entesa i l’acord. El guió perfecte. Aquest any però la cosa serà diferent: no tenim pactes fiscals per descartar ni pregunta ni data per acordar, i així entretenir-nos fent bullir l’olla fins la Diada següent. Ara ja hem arribat a la pantalla final on ens apareix l’enemic final que hem de combatre si volem guanyar. Ara és l’hora d’utilitzar tot allò que hem après i la força que hem recollit durant tota la partida; El nostre adversari utilitzarà tots els instruments que tingui a l’abast, com ja fa, per guanyar la guerra bruta, vist que no pot fer-ho anant de cara amb arguments.
Potser ens trobarem amb la sorpresa que Espanya no ha previst res més enllà dels recursos al TC i els titulars sagnants contra el sobiranisme, o la fúria de les denúncies de Manos Limpias. Si el Govern decideix tirar endavant, l’Estat no podrà fer res per evitar-ho. El Govern no hauria de tenir por a fer aquest pas, perquè és el que vol tot el poble; i si l’estratègia acaba resultant un error, serà el nostre error, el de tots. En canvi, si això surt bé, tots hi sortirem guanyant i els llibres d’Història parlaran del valor d’un poble i el d’un Govern que un dia va decidir saltar el mur després de 300 anys de sotmetiment.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari 2014
