A un any vista d'un hipotètic referèndum i posterior independència de Catalunya és impossible predir quin personatge serà el que passarà a la història com el qui va proclamar el nou estatus del país, o bé quin o quins partits seran els valents que s'enfrontin a Espanya, a Europa i al món per aconseguir el repte del reconeixement internacional. Tot fa pensar que el mèrit estarà repartit. En cas contrari, i si observem altres processos secessionistes, el partit que aconsegueix la llibertat pel seu país passa a ser hegemònic, a governar durant dècades. I això té molts riscos.
És impensable que la coalició entre CDC i UDC sobrevisqui a tot el procés, però tampoc s'ha de descartar. En una eventual hegemonia convergent, quedaria garantit el matrimoni homosexual? El debat està a l'ordre del dia a nivell europeu i res és tan clar com hauria de ser. I l'avortament? Estaria CiU més a prop de les tesis absurdes de Gallardón -encara que la majoria de diputats de la federació hi votessin en contra recentment? Continuarien les relacions encobertes amb la Santa Seu que manté Espanya?
Ara imaginem que la tendència actual de flux de vots convergents passant a Esquerra continués fins al punt improbable que els republicans s'enduessin els mèrits i l'hegemonia. Qui ens garanteix que es faria un ús prudent i racional de la despesa pública? Seria el castellà llengua oficial -tot i que ara Junqueras, encara sense pressions, digui que sí? Serien capaços de mantenir cohesionades les diverses comunitats lingüístiques sense minoritzar-ne cap?
És evident que la unió de forces per arribar a la independència evitaria aquests riscos i és l'opció més probable. A hores d'ara, però, qui s'atreveix preveure el futur més proper? Hem de vigilar a qui deixem les claus de casa per fer les reformes pertinents.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
