El ministre d’afers exteriors Margallo, un dels dinosaures que coexisteixen al govern monclovita, no ha estat a l’altura del que podríem dir, “l’experiència viscuda”. Aquest dimarts, el joc de dir que Catalunya se’n sortiria més anant de bracet d’Espanya que sola, pel que fa a la política exterior, ha excedit el límit quan s’ha inventat la “Marca d’Espanya”. Potser volent fer un símil amb la desprestigiada “Marca España”, Margallo ha explicat que Catalunya era anomenada “Marca d’Espanya” en època carolíngia. O sigui, que Catalunya era ja Espanya en aquell moment, vaja.
Fora ironies, no es tracta d’un cas de simple ignorància com ha respost després el conseller Homs. Espanya des de sempre ha jugat a tergiversar la Història al seu favor i en detriment del nostre. Així s’entenen les imposicions a les aules catalanes patides en temps de Franco, els atacs a la cultura catalana en “democràcia”, i la llei Wert, o els estirabots nazis de Hermann Tertsch i la caverna. La qüestió doncs, és més greu del que aparentment pot semblar. És molt fàcil caure en aquesta confusió buscada. És per això que al Dietari, avui desfem l’engany de forma molt sintètica:
-Després de la invasió musulmana, que va penetrar a Hispania –denominació geogràfica de la península ibèrica, no política- el 711, els musulmans ocupen tot el territori de l’actual Catalunya (712).
-En aquell moment, la gent que ocupava el nostre país eren els hispanogots. Sí, aquells de la llista de “los reyes godos”. La seva forma de govern es trobava en un moment de força inestabilitat i de declivi econòmic i polític, que estaven arrossegant durant tota l’antiguitat tardana. Als musulmans araboberbers vinguts del nord d’Àfrica els va ser molt més fàcil entrar, com sabem, fins ben entrada l’actual França.
-Salrach apunta a tres tipus d’actituds davant d’aquesta invasió per part dels locals. Els que resistiren i moriren, els que emigraren, i els que capitularen. Val a dir que els que capitularen segurament van fer un millor negoci, ja que acceptant les noves jerarquies devien aconseguir mantenir els béns. L’aristocràcia hispana, com avui veiem en moltes elits, acceptaria a canvi de veure’s integrada en els nous quadres de domini. Actuarien igual quan arribaren els francs.
-La invasió i l’establiment dominant a la Septimània, va servir als musulmans per aturar una “reconquesta”, des del domini de Narbona. Els francs, empenyerien anys després des de més enrere arrossegant i integrant les poblacions locals –on també hi trobaríem molts hispans emigrats-, i el 768 estabilitzarien la frontera als pirineus, en una guerra bastant de desgast que implicà les poblacions locals.
-El pèndol històric seria ara favorable als francs. L’emirat passava per moments de crisi interna, i la conquesta franca pogué penetrar a Catalunya. El 785 es produeix la conquesta de Girona. Després de posicionar-se a la Catalunya central, el 801 cau Barcelona, en una de les fites més importants dels carolingis per sota dels Pirineus.
-Configurada la “Catalunya Vella” primerenca que ens denominava modernament Ramon d’Abadal, els carolingis hi implanten una administració que la divideix en comtats, on hi posen uns delegats dels monarques que rebran el títol de comtes. Tindran la funció d’exercir la representació del monarca per delegació d’aquest als comtats, i seran escollits pel rei. No serà fins després de Guifré el Pilós que la successió serà hereditària. Cal remarcar que mai hi hagué una sola unitat administrativa que unís tots els comtats catalans en època carolíngia sota la direcció d’un sol comte.
–“Marca”, en aquell moment es referia en aquell moment a “frontera”. Així, per fer referència als comtes que vivien a la frontera, algunes fonts franques els anomenaven “Marquès” (Osona, Barcelona, Empúries). Les referències que podem trobar a “Marca Hispànica” o “Marca de Gòtia” tindran sempre un valor més geogràfic que administratiu.
La Catalunya de finals del segle VIII i inicis del IX, no té res a veure amb el que coneixem ara, ni, evidentment, amb “Espanya” que trigaria a fundar-se; si és que ha existit mai com a Nació més enllà de Castella. Els comtats catalans, eren unitats administratives dependents del monarca franc, fins que aquests se’n van desentendre –a causa dels conflictes interns- i els comtes catalans van decidir no renovar-li la fidelitat. Per tant, Catalunya no existia com a realitat administrativa, ni tal i com la coneixem ara, ni tant sols independent com es veuria més endavant, o podrem tenir l’oportunitat –si volem- de veure-la en pocs mesos. Per lògica, no existia la denominació Catalunya ni cap altra que designés aquesta “unitat”. I molt menys una desprestigiada Marca d’Espanya, motiu de vergonya a nivell internacional.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
