Tot esperant Rajoy

ESTRAGÓ.- Què fem ara?
VLADIMIR.- No ho sé. 
ESTRAGÓ.- Marxem.
VLADIMIR.- No podem.
ESTRAGÓ.- Per què? 
VLADIMIR.- Esperem Godot.
ESTRAGÓ.- És veritat
.

És un fragment de Tot esperant Godot, l'obra del dramaturg irlandès Samuel Beckett.  És el teatre de l'absurd, cosa que es podria extrapolar -amb el perdó de Vladimir i Estragó- a la política catalana. S'espera el diàleg amb Madrid pel dret a decidir, com aquest dimecres ha reclamat per enèsima vegada Artur Mas. Ara mateix, però, ens trobem esperant a no sabem què, ja que Espanya no ha tancat la porta perquè mai l'ha oberta.
 

Només cal mirar la reacció de menyspreu cap a Catalunya de l'arrogant ministre Montoro dimarts no ja per la consulta, sinó per la demanda d'un sostre de dèficit més flexible. Deia que en cap cas donarien un límit del 2% de dèficit a Catalunya, i ho deia entre somriures i rialles de superioritat. A la seva burla s'hi unia la d'Alícia Sánchez Camacho darrere seu, delectant-se de veure com el seu partit és el que remena les cireres al país tot i només tenir 19 escons.
 

Busquem diàleg i el que tenim és un monòleg dels nostres dirigents. Els ciutadans entenem que en el futur, quan el país actuï ja sense buscar l'acord espanyol, l'espera ens haurà d'haver legitimat de portes enfora. El futur, però, no pot eternitzar-se. El futur ha de passar a ser present tard o d'hora. Com diu Mas, per sumar més gent al projecte no es pot imprimir un ritme superaccelerat, però si el poble no copsa cap avenç pot ser contraproduent. El 'via crucis' de l'Estatut, amb set anys de procés, ja va ser suficient espera per un final massa dolorós.
 

Un ritme més lent, esperant ICV, esperant el PSC, esperant Rajoy i el seu govern, esperant Espanya i esperant els espanyols pot convertir-se en un mirall de l'última escena de Tot esperant Godot, un reflex de l'absurda inacció: