Els líders dels països del G-8 es reuneixen aquesta setmana per primera vegada a Irlanda del Nord, quinze anys després de l'acord de Divendres Sant. Una trobada impensable deu o fins i tot cinc anys enrere. Ara és possible gràcies a un equilibri que per ara funciona, però que ningú veu com a definitiu. Fa 92 anys que el Regne Unit va aconseguir quedar-se un tros d'Irlanda quan aquesta s'independitzava, i les conseqüències encara es noten en forma de conflicte latent. L'últim capítol d'aquesta calma tensa es va viure el gener d'enguany, quan el ple de la capital nord-irlandesa, Belfast, decidia no hissar la bandera britànica al consistori la majoria dels dies de l'any, cosa que va fer esclatar la violència als carrers.
I és que només després de prop de 90 anys de conflicte obert i amb l'IRA desarmada des de 1998, després de les eleccions de 2007 el Partit Democràtic Unionista i el Sinn Féin podien arribar a un acord de govern conjunt. L'històric líder unionista Ian Paisley, guanyador de les eleccions, era nomenat primer ministre (fins que va dimitir el 2008, quan va ser subtituït per Peter Robinson), mentre que el també veterà líder nacionalista Martin McGuinness passava a ser viceprimer ministre.
Els suports a una i altra causa solen ser estables entre els gairebé dos milions de nord-irlandesos ja que, a diferència de Catalunya, la ideologia passa gairebé sense cap distorsió de pares a fills per raons gairebé únicament identitàries i religioses. Això hauria de fer perdurar la pau i l'acord per governar el país. Un canvi en les majories o un nou líder carismàtic amb noves idees en algun dels dos bàndols podria fer trontollar l'equilibri.
La divisió vergonyosa pel Regne Unit d'una de les seves nacions, no només en el terreny polític, sinó que amb situacions com la separació de catòlics i protestants a les escoles, provoca que per exemple molts adolescents no coneguin ningú de l'altra comunitat fins que són majors d'edat. Tothom estarà d'acord a Catalunya que això no ha de succeir a casa els propers anys, que s'auguren claus per la història del país. Ara bé, afirmar que això ja està passant a les escoles i a altres àmbits i que hi ha un perill molt alt que s'accentuarà en cas que el procés sobiranista avanci, tal i com diuen alguns partits polítics i opinadors no catalans, és d'una demagògia extrema. Només cal comparar-nos amb Irlanda del Nord. La societat catalana està molt més cohesionada i rema més a l'uníson del que molts voldrien.
