Espanya ha esmenat avui el ridícul que va fer ahir endarrerint el sí de la Unió Europea a un acord de negociació i estabilització amb Kosovo. I ho ha fet després de preguntar si iniciar els tràmits per un conveni de la UE amb la regió balcànica comporta que Espanya reconeix, encara que sigui de manera implícita, el petit país. Li han confirmat que pot estar tranquil·la, ja que podrà conservar l'estatus d'únic país de l'Europa occidental que no ha reconegut Kosovo. Fins ara, 22 dels 27 estats membres de la comunitat europea l'han acceptada, de la mateixa manera que 101 dels 193 països que conformen l'ONU. La signatura del conveni s'entén com una primera pedra, llunyana, per l'inici de les converses d'adhesió.
Espanya se sent poderosa amenaçant de vetar Kosovo i mantenint que Kosovo és Sèrbia -tot i que fa 14 anys que Belgrad no governa sobre Pristina, sinó que ho fan les Nacions Unides. I el govern de Rajoy pot sentir-se rellevant per partida doble ja que finalment, i amb retard respecte el pacte de governabilitat, Catalunya li demanarà finalment un referèndum. Serà, en principi, de govern a govern. El PSC demana que es voti a la comissió parlamentària pel dret a decidir, que també finalment es constituirà el 5 de juliol. Seria preferible que la sol·licitud emanés del Parlament català, però la reclamació del PSC fa pensar que hi votarien en contra, així que en el fons ho demanen més que res per perjudicar el procés. Ara bé, un vot negatiu del PSC respecte a la proposta que s'envïi a Madrid seria un despropòsit absolut, un error d'estratègia monumental, un frau de campanya que estan fent pel “sí al dret a decidir acordat” i una altra davallada de vots merescuda.
Paral.lelament, el Pacte Nacional per Dret a Decidir, l'organisme que ha d'involucrar les entitats en el procés sobiranista, començarà a caminar demà, amb una primera reunió. Com a anècdota simpàtica, Ernest Maragall hi serà. I no ha massa dubte que Pasqual també hi seria si tot aquest terratrèmol s'hagués esdevingut pocs anys enrere. Després de mig any especulatiu, de més soroll que accions clares i d'ambigüitats per totes bandes, Catalunya passa de manera lenta i farragosa a l'acció. Tot i que a algú, ansiós i impacient de mena, li pugui semblar ineficient, lentament el moviment es va fent fort. Molta gent ja hi està involucrada. Artur Mas ja no pot fer marxa enrere.
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
