Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024
Edició 2072

Els Països Catalans al teu abast

Dijous, 28 de març del 2024

La fragmentació de la misèria

|

- Publicitat -

Barcelona, la capital d’un país anomenat Catalunya, com deia Mas l’altre dia a la inauguració dels Mundials de Natació, s’ha adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Una proposta d’ERC-DCat a la que hi ha votat a favor CiU i ICV. Imaginin-se qui ha votat en contra. El ple ha estat tens, molt tens, i el representant del PSC (Gabriel Colomé), les ha dit de l’alçada d’un campanar, per ser del PSC. De fet, el seu argument s’ha basat en comparar unes eventuals plebiscitàries amb les eleccions dels anys 30 a Alemanya. Aquestes declaracions superen el límit de la decència parlamentària.

Publicitat

Però si aquest energumen ha pogut blasfemar d’aquesta manera, és per una irresponsabilitat de Jordi Martí, el cap de files del PSC BCN que s’ha absentat de la votació per no haver de trencar la disciplina de partit, i després ha criticat via twitter la postura dels seus companys. Ja n’hi ha prou de jugar a fet i amagar sota pretextos estúpids. Si ell volia votar que sí, que ho hagués fet. Aquest costum covard que es tradueix en abstencions al Parlament, destrossa la credibilitat d’allò que predica. Per twitter tot és més lleuger, però els ciutadans de Barcelona li paguen perquè s’expressi al plenari. Aquesta divisió i la repressió al dret a decidir que ve de dalt, és el que està enfonsant en la misèria el PSC.

Precisament des de twitter hem pogut seguir, a més a més dels resultats de l’operació de maluc de Lady Gaga, el linxament una vegada més al discurs de Pere Navarro. Ens ha sorprès, però com s’ha produït en un altre marc de debat, una situació similar sense ser tant descarada amb ICV i la CUP. Joan Herrera s’està veient forçat a participar d’un procés independentista que no ha acabat de compartir mai. Herrera no és ruc però, i s’apuntarà al carro de la independència com pertoca, sabedor de les conseqüències que tindria no fer-ho. Però ho vol fer a la vegada (com tots), eixamplant la seva base electoral, que per altra banda podria haver tocat sostre ja que es manté immòbil de forma lineal en el temps. Ara és un bon moment per fer-ho a costa del PSC. Però el seu discurs pateix del mateix mal, a un altre nivell. Els dubtes que demostra en el “si sí o si no” a la resposta de la pregunta, per acontentar tothom, incomoda el votant, que avui busca líders decidits.

El discurs de la CUP i l’aparició d’un Procés Constituent encara per definir, el fan bascular entre la contradicció següent: l’eix esquerranós, atiant la fòbia contra CiU i el pacte amb ERC, i l’independentisme soft, camí que ha de fer forçosament amb CiU. Pel que fa a David Fernández, en una línia similar però molt més desacomplexada, avui l’hem sentit dir una frase que ha descol·locat tothom: “Si el nou Estat ha de ser un land de la Merkel, no el volem”. Aquest és el mal de la CUP, i d’aquí la pluja de crítiques que s’ha endut. Bo i compartint la lluita contra la troica, això no és incompatible amb la defensa d’un estat nou, propi, amb el que serem nosaltres i només nosaltres els qui decidirem què en fem. A les nostres mans estarà la política d’aliances amb la resta del continent, com la nostra manera de lluitar contra la corrupció. No per això deixarem de lluitar pels nostres anhels de llibertat, perquè al cap i a la fi, qualsevol situació serà millor que seguir essent una explotació d’un land subdesenvolupat de la Merkel.

Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols

Publicitat

Opinió

Minut a Minut