*Estem experimentant problemes amb la gestora (canvis de data de publicació, pèrdua de continguts de l’article) contínuament. Demanem disculpes.
“Pasen catalanes, pasen, que les enseñaremos el pisito [en el que les vamos a triturar]“
Allò més interessant que hem pogut testimoniar aquest diumenge ha estat la resposta de Josep Rull (CiU), a la petició-trampa de Sánchez-Camacho (PP). La víctima de la Camarga demanava a Mas que faci com Ibarretxe, és a dir, que vagi a demanar el referèndum al Congreso. Ja sabem què hi passarà. Rull, conscient, li ha respost que no es cedirà la sobirania del poble al parlament veí. És lògic, el procés sobiranista català no té res a veure amb el basc: compta amb una majoria social que no existeix ni a Euskadi ni a Escòcia, i ve del poble.
Agafem-nos fort i fem pinya
La propera reunió del Consejo de Política Fiscal espanyol, sembla ser que anunciarà l’objectiu de dèficit per a Catalunya. El govern però, ja fa temps que treballa amb l’alternativa d’aprovar els pressupostos de 2013 i 2014 junts. ERC finalment es mulla, i ja ha dit que negociarà en aquest sentit amb el govern. Uns pressupostos que la resta de l’oposició ha exigit, des del primer moment –o sigui, amb el 0,7% inicial-, sí o sí, per poder criticar les retallades. Ara quan es presentin, malgrat el tant per cent sigui una mica més elevat -en tant que igualment injust-, veurem què diuen. El que queda clar és que això desgastarà a nivell social el pacte CiU-ERC. Tot i això, les paraules d’Oriol Junqueras, afirmant que és el moment de tenir la màxima empatia amb Mas, és un senyal que amb aquest gest pressupostari es començaran a cremar les primeres naus per a fer funcionar un engranatge absolutament clau per al futur el país. Agafem-nos fort i fem pinya. CiU i ERC s’ho comencen a jugar tot a una sola carta: 2014. Si el poble ho sap entendre, arribats a unes virtuals plebiscitàries, el sacrifici haurà valgut la pena.
Reaccions pintoresques a la carta
Sobre les reaccions a la carta, permetin-me que els ho digui, però han estat bastant per sota del llistó argumentístic que s’espera dels nostres polítics. Com saben, ja he defensat diverses vegades que el més efectiu hagués estat una petició presencial a bombo i plateret, en una trobada Mas-Rajoy a Madrid. Bé, dit això, la petició ja s’ha fet, i valorant el mitjà en què es fa, hi és tot allò que hom troba imprescindible. L’exposició de motius a més és raonable, i el camí que es descriu, lògic. Altra cosa serà la resposta contrària que ens donin. Passem a veure els peròs que hi ha posat la nostra pròpia oposició:
Xavier Sabaté (PSC): “és el mínim que es pot fer”. Però després diu: “la carta és una excusa per marxar com li exigeix ERC”. Ah! I perquè es pensa que es fa el referèndum? Volem votar que volem seguir igual? Però seguim, seguim!: “[Mas] té pànic a portar el tema al Parlament on s’expressa la pluralitat de la societat catalana i on hi ha la genuïna representació del poble de Catalunya”. Que no hem fet prou comissions ni hem pres suficients decisions al respecte per quedar que primer demanaríem diàleg? El president del país no està legitimat per enviar una carta on es demana diàleg? Tot té una explicació: el PSC no va voler anar a la reunió del Pacte pel Dret a Decidir, com tampoc va poder convèncer el PSOE del dret a decidir.
Laia Ortiz (ICV): “Tenim dubtes de les formes”, “és un instrument unilateral que no inclou ni al Parlament, ni a les entitats socials, ni a la resta de forces polítiques”. Aquests si que van anar a la reunió pel Pacte pel Dret a Decidir, però es devien asseure d’esquenes a la taula, perquè no van veure la multitud de forces polítiques i d’entitats de tot tipus que hi havia. Segurament també pateixen amnèsia de la manifestació del passat Onze de Setembre. Entenem els nervis del procés, però la consigna de criticar per criticar perquè és el govern o CiU, al final ens acabarà ridiculitzant. Hem de suposar que aquí està un dels perquès de les actuals majories al parlament.
La vel·leïtat de la setmana
Pere Navarro: “Sí, em veig president com a president de la Generalitat”. Aquesta és l’afirmació d’un perdedor. A més, ho justifica dient que té vot ocult, que l’hem de suposar molt tímid perquè el 25N 2012 li va fer vergonyeta anar als col·legis electorals. Siguem clars, no hi ha cap aspirant real a president, que faci aquest tipus de declaracions, per prudència. No li sentiran dir ni a Junqueras ni a Mas. Podria entendre’s com una manera de pujar la moral dels seus, però a una distància de 25-30 diputats a totes les enquestes, és poc creïble. Greus son però, les afirmacions que prossegueixen aquestes declaracions, en les que el “futurible” afirma que recuperarà els vots de CiU i ERC quan el 2015 això de la independència ja hagi fracassat. Compte aquí perquè ens està dient que el seu projecte ja no és ni tan sols el fals federalisme, sinó que simplement està esperant que la il·lusió col·lectiva de tot un poble -com ell mateix afirma-, s’estampi contra un mur, com un automòbil en un test de seguretat. I aleshores, ell apareixeria de cop, “cual hiena esperava al acecho el momento de festejar con la carroña. Res més a dir. Això resumeix perfectament la personalitat política del partit que lidera aquest il·luminat.
El cap és el cap
Comprendran que arribat a aquestes alçades em pregunti com pot ser que Joana Ortega, destacada dirigent d’UDC, surti gairebé dia sí dia també dient que no pensen aplicar lleis de l’Estat espanyol per raons òbvies, com ara la reforma local, i no s’hagi fet independentista. És molt clar que la mà del guru -que no governa, però al seu partit mana-, és molt llarga. Si Duran canviés de parer, UDC automaticament seria independentista, i la DUI ja seria més a prop. Quo vadis UDC?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l’inici al bloc Oriols
