“Se ha acabado la hora del recreo en Gibraltar”.
“No pisaré Gibraltar hasta que no ondee la bandera española”.
El ministre d'exteriors espanyol, García-Margallo, desmostra la coherència espanyola: el màxim nombre de territoris han de ser espanyols, i l'última cosa que es tindrà en compte serà l'opinió dels qui viuen als territoris en disputa. Espanya reclama Gibraltar, i no veu que està ratllant el ridícul que va fer Argentina fa uns mesos, quan va reobrir la pugna per les Malvines. El març d'enguany, el territori d'ultramar britànic va fer un referèndum que preguntava si volien mantenir el mateix estatus que tenien. Dels 1517 votants, només 3 van votar que no.
“Les coses que diu Margallo recorden al tipus de declaracions que algú escoltaria de Corea del Nord, no d'un soci de la Unió Europea”.
“Ho hem vist abans durant els temps de Franco els anys 60, però pensàvem que aquelles polítiques no tornarien”.
Són les declaracions de Fabián Picardo, el ministre principal de Gibraltar. És un gibraltareny escollit democràticament com a màxim dirigent del territori en les eleccions generals el 2011. No és un enviat de Londres. A Gibraltar no hi ha cap partit que defensi la sobirania compartida Espanya-Regne Unit. I tots, defensen el dret a l'autodeterminació del poble. Volen decidir en tot moment quin estatus desitgen.
És això tan estrany?
Article escrit per Guifré Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
