Seguint de manera transversal el que s'ha dit a diversos mitjans sobre l'informe de l'Institut Alemany de Política i Seguretat Internacional, es pot ben bé concloure que, com tot govern, els alemanys també dibuixen com podria ser l'Europa que lideren d'aquí a uns anys. Encara que no ens ho pugui semblar, a Espanya també hi ha qui pensa en què pot passar. Per befa que en facin, saben que ara sí que hi anem i és per això que estan ordenant collar tots els cargols de la màquina repressora estatal.
Éssers benèvols com ara Lorenzo Milà -ex presentador del telediario de TVE-, també hi pensen, però prefereixen fer veure que no veuen res, i anar diluint. No son polítics i no necessiten anar directament a la contra per retroalimentar-se, com sí fan els partits unionistes d'aquí i d'allà. L'actitud de Milà denota una certa resignació interior doncs, perquè no son creadors d'opinió i per tant, que la seva postura contrària a la independència sigui cada vegada més minoritària a Catalunya, els fa haver-se d'empassar el pollastre discretament, per no enemistar-se gratuïtament amb ningú. Allò de la processó va per dins. Com bé saben, els qui no poden contenir-se –per caràcter, per prepotència, per notorietat, o per guanyar-se la vida, tant se val- son els que acaben fent el ridícul amb els seus esclats vocals desfasats (Toni Bolaño, Xavier Sardà, tot un seguit d'opinadors del Grupo Godó, i un llarg etcètera).
“[…] Sóc català, entenc l'impuls de construir un país, però no el comparteixo, no em sembla prioritari. Crec que aquesta energia hauríem de posar-la en una altra cosa. Em sembla un temps perdut, sobretot de gent capaç. Seria millor dedicar-se a millorar l'economia.[…]” o bé “[…] penso que a Catalunya part de la demanda potser està artificialment inflamada […]”. Els raonaments que expressa Milà en aquest cas, i que de ben segur han escoltat de molts d'altres, responen a les coordenades que els descrivíem abans. No és que no hagi entès de què va el procés en la seva finalitat econòmica, sinó que simplement no vol la independència i ja està. No hi ha arguments –perquè més enllà dels sentimentals no en tenen cap de sostenible-, és ràbia continguda expressada de forma educada i ja està. Nosaltres agraïm la seva sinceritat i la seva educació, el respectem, però nosaltres votarem SÍ, serem independents, i punt. Ah! I evidentment, exigirem el mateix respecte de tornada.
L'actitud de fair play de Milà, conté interessants matissos –molt vistos també ja-, per donar a entendre que ell és de la facció unionista democràtica; és a dir, dels que entenen que Espanya no ha acabat de complir amb la seva “part del tracte” –si és que algú vol entendre la Constitució com un pacte- a l'hora d’assimilar Catalunya respectant algunes de les seves singularitats. Aquest és el problema que sí que comparteix (ell i els qui pensen com ell) amb els partits tebis o espanyols catalans: PSC o ICV. Al PSC saben i diuen que Catalunya rep un tracte injust, però no reconeixen que si no hagués estat per l'impuls de reforma estatutària impulsada per ERC i Maragall, i ara per l'inevitable tsunami popular; haguessin seguit navegant en l'oasi català 30, 40 o 50 anys més si hagués calgut.
No creguin que els corrents interns del PSC, o les veus dissonants (algunes) van gaire més enllà del que diu la direcció, malgrat les formes. Per això estan tant fraccionades i no acaben de reeixir. Allò però que realment desgasta el PSC -a banda de Pere Navarro i la resta de sortides de to de la direcció-, és la imatge de desunió pública que va minant el partit. És el mateix que va passar amb l'ERC del Congrés de 2008, on hi van concórrer fins a quatre candidatures, una olla de grills. Dlluns un article d’un dissident en un diari, dimarts un comentari en una tertúlia d’un altre, dimecres un tuit, dijous una patinada de la direcció… i de tant en tant un gest valent com el dels set alcaldes socialistes de l'Ebre apuntant-se a la Via Catalana. Petites punyalades que desgasten la imatge d'uniformitat de discurs del PSC, i que els aboca al precipici. Només l'aparició d'un líder diàfan -que no tenen- i un gir en el discurs, com també va passar amb ERC, els trauria del pou. De vegades cal aprendre de les males experiències dels altres, no empitjorar-les.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
