A comptagotes però, els i les esportistes catalanes van sortint de l’armari. Els dos darrers casos que hem conegut son els de les esportistes Ona Carbonell i Laura Pous; la primera llorejada en els passats mundials de natació a Barcelona i, per tant, un cas més mediàtic. Avui la tennista Laura Pous, membre de la selecció espanyola de la Fed Cup, ha hagut de sortir també al pas dels atacs catalanòfobs per haver pres part a la Via Catalana.
Deixant de banda els insults, prou greus ja, el patró de l’acusació és sempre el mateix: mercenària. Mercenària perquè desitja la independència -per tant és una mala española-, però al mateix temps té la gosadia de competir per Espanya. I aleshores afegeixen que gràcies als programes ADO, les beques, etcètera, són el que són –i Espanya guanya el que guanya.
El que Espanya no explica és que no només prohibeixen que Catalunya no pugui tenir seleccions nacionals, sinó que a nivell diplomàtic hi ha un setge constant per impedir que cap federació catalana esdevingui oficial i reconeguda per organismes internacionals. La situació de la federació catalana d’hoquei n’és un exemple. Així, tant l’Ona com la Laura –com la resta-, son unes mercenàries perquè a més a més de no sentir-se espanyoles, s’aprofiten de la pàtria per pur interès esportiu, causant una alta traïció a la sagrada unidad de la patria.
Però… els donen l’opció de triar i així evitar aquesta alta traïció i l’actitud mercenària? No, la potencialitat esportiva catalana –a més de l’econòmica- també els interessa. Perquè es podria donar el cas, com va passar amb Oleguer Presas, que l’esportista digués “com sóc independentista, no vaig a les convocatòries de la selección nacional”. És per això que existeix el blindatge d’inhabilitar qualsevol esportista durant set anys –cobrint gairebé la totalitat de l’auge de qualsevol carrera esportiva-, per llei, per evitar “desertors”. Sentir-se català, doncs, val set anys d’exclusió, mentre una sanció per dòping en val dos. No cal afegir que es tracta d’una llei absolutament colonial.
La crítica aleshores esdevé molt fàcil de fer –i més si es tracta d’esportistes catalanes-, gràcies a aquesta trampa perfecte, aquest bucle d’extorsió “legal”, però no ètic. Fa uns anys, quan va esclatar el cas Oleguer Presas, vaig sentir la periodista Pilar Calvo en una tertúlia defensant de forma barroera que els esportistes no s’havien de pronunciar en cap cas sobre les qüestions polítiques. Quan aquí opina tothom, els esportistes –treballadors professionals, per idolatrats que alguns els puguin tenir-, han de jugar també el seu paper de forma totalment lliure en aquest procés que volem culminar l’any vinent. O és que ara ens diran que l’esport no és política i les seleccions no són nacionals?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
