El qüestionat Estat d’Israel ha rebatut els arguments de la diplomàcia espanyola pel que fa a la banalització de l’holocaust per enfrontar-se a Catalunya. Entre línies es llegeix el més que possible reconeixement d’un futur Estat català. A Espanya ens recorden dia sí i dia també que un Estat Català quedaria fora del sistema solar, idea que volen fer calar en el nostre subconscient. No s’alarmin, Espanya va crear un estat d’eufòria –fins i tot alguns van veure aparicions divines- entorn a les tres temptatives olímpiques de Madrid. Tot estava fet, les victòries eren segures.
Tornant a Israel, i deixant de banda la controvèrsia i el debat ètic que pugui generar als qui ens llegeixin, a ningú no se li pot escapar que un eventual reconeixement d’Israel obriria les portes al reconeixement dels Estats Units. La relació de Catalunya amb Israel, un Estat molt i molt influent és força bona, i això ara ens va bé. Benvinguda Catalunya per fi a la geopolítica mundial. No volem fer volar coloms encara, però cal tenir-ho en compte. Poc a poc, molts dels països que reben imputs del que passa aquí van dient la seva d’una forma més o menys críptica. Estiguem atents.
A casa, mentrestant, a oïdes sordes, ulls clucs. Mariano Rajoy i el seu partit es mantenen ferms en la seva negativa –com a mínim de portes enfora- a obrir-se a res. No volen obrir la caixa dels trons. El PSOE tampoc, però es poden permetre jugar-hi mínimament ara que estan a l’oposició. A Catalunya, darrerament ens sorprèn molt positivament un Joan Herrera que amb el discurs malaltís del PSC, ha agafat el trencant que condueix a l’autopista, tot sobrepassant els 80kms/h.
De la formació d’aquesta estranya confederació de partits per l’unionisme, o directament antiindependentistes, podríem fer-ne un estudi sociològic perfectament adaptable a una classe de nens. En Pere Navarro insinua el seu amor a la Camacho tot just abans de sortir de classe perquè els vegi tothom; després se’n va al menjador amb en Duran, que està enamorat d’en Rajoy… a tots els provoca una certa repel·lència el guaperas del Mas, i l’empollón del Junqueras, que a sobre s’han fet amics i les porten a totes de cul. Tot un xou interessant d’anar seguint.
Parlant més seriosament, molt malament han d’estar les relacions entre CDC i UDC perquè UDC flirtegi amb d’altres partits, mentre CDC demana a les elits del país que ajudin o que, com a mínim, no posin pals a les rodes. Les crítiques públiques creuades entre membres de la federació, més o menys elegants però fetes amb aspror, son una constant i no deixen de sorprendre. Artur Mas, per altra banda, va augmentant la gradació de l’èpica del seu discurs sense que es noti massa, de forma que quan convoqui la consulta i després les plebiscitàries, respondrà al compromís de dignitat al qual es va comprometre el president Macià amb Catalunya, i ens plourà orgull del cel.
El que tampoc deixa de sorprendre, per capacitat d’autosuperació, son les declaracions de Duran i Lleida d’ahir, en una entrevista amb Mònica Terribas, on va arribar a qüestionar-se el perquè havia de deixar la política i fer de professor, si no es cobra tant, i no li donaria per viure. I avui en Maurici Lucena, que ha brillat amb un nou argument: “hi ha gent a ERC que no vol la independència”.
Anant a buscar una dada ràpida, segons la segona onada del CEO, el 0,7% de votants d’ERC serien partidaris de Catalunya com una regió d’Espanya, mentre que un 14,6% de votants del PSC serien partidaris d’un Estat independent. Els votants socialistes favorables al federalisme s’enfilen al 34,5%, però no superen els partidaris de l’Statu quo, que amb un 40,1%, és l’opció majoritària en els votants d’aquest partit. A ERC els partidaris de l’Estat independent arriben al 86,4%, per davant de la CUP (83,2%), mentre que al PP, per posar un exemple proper al PSC, un 72% estan per mantenir l’Statu Quo, i un 14,4% degradarien encara més Catalunya a l’estatus de regió d’Espanya. Per cert, a C’s hi ha un 2,1% de persones que volen la independència.
A primer cop d’ull, podríem dir que cada partit actua en funció del que li demana el seu votant; així que si ERC ha de fer un cas X del 0,7% de votants “espanyolistes”, el PSC hauria de fer proporcionalment gairebé 2.000 vegades més cas al seu 14,6 de votants que volen independència. Si Maurici Lucena ens digués ara que es referia a gent de carnet, i no a votants, més li valdria deixar-ho estar, perquè al PSC hi trobarà més d’una i dues sorpreses.
Progressen adequadament.
