Jo també vull la independència per canviar-ho tot, començant per la vergonyosa nacionalitat que apareix al meu document d’identitat, fins a reformes laborals que no fan més que enfonsar la productivitat de tot un país, en favor de les butxaques d’uns pocs privilegiats.
Això és el que ha demanat la gent que ha omplert la plaça Urquinaona en una manifestació impulsada per la CUP aquesta mateixa tarda. Per altra banda, personalment crec que podríem discutir amablement sobre quina repercussió hauria de tenir el nostre procés al llarg dels Països Catalans.
Em pugui semblar més o menys desitjable la idea de la federació dels Països Catalans, sempre he cregut fermament que el pitjor que podem fer és anar-los a dir què és el que han de fer, tal i com fa Espanya amb nosaltres. En aquest sentit comparteixo la visió de la diputada de Compromís Mònica Oltra, que ha afirmat diversament que des de Catalunya no parem gaire atenció al que passa al sud excepte faves comptades. Seran ells els qui decidiran si volen independitzar-se, i si després tenen interès a compartir la cultura, tradicions i la llengua comuna amb els germans del nord, a través d’una federació o la fórmula que s’estableixi.
I té raó. De fet, les formacions més catalanistes nascudes a Catalunya (ERC, CUP, CiU –té presència a la Catalunya Nord-), tenen uns resultats proporcionalment paupèrrims a Catalunya. L’auge de Compromís s’explica des d’una òptica del catalanisme cultural i social entesa des del País Valencià –en aquest cas concret-, que s’escapa de les acusacions de pancatalanisme. A les Illes, la dificultat d’articular un missatge prou diferenciat des de l’oposició fragmentària, és la que va donant les nefastes majories que després pateixen. Personalment crec que ERC al País Valencià, o la CUP, probablement haurien d’exercir un paper més de suport a aquestes formacions pròpies, sinó dissoldre’s.
El debat és llarg, i molt interessant si es fa amablement, com he dit al principi. Però parlant del principi, si tornem a la manifestació que s’ha viscut aquesta tarda al centre de Barcelona, puc dir que si no estic d’acord en alguna cosa, és que l’objectiu de canviar-ho tot ha de ser el que ens plantegem després del procés constituent del nou Estat. I això hauria d’incloure el poder decidir si volem ser o no a la Unió Europea.
És per això, que la solució de les eleccions plebiscitàries en cas de fracàs de la via de la consulta és important. Les giragonses en aquest sentit d’ICV son incomprensibles. Dolors Camats descartava aquest matí convocar unes plebiscitàries a un sol tema. De fet, si fa aquestes declaracions és per l’obligació constant de marcar perfil social, per diferenciar-se i fer-se notar en el “bloc del sí”. Entenem la premissa de la independència per canviar-ho tot, però ep! Unes plebiscitàries són unes plebiscitàries, i no les podem intoxicar perquè no volem anar a una llista conjunta, o defensar quelcom similar a CiU.
Unes eleccions plebiscitàries es convocarien en el supòsit que a Catalunya no li quedés més remei que plantejar així el referèndum d’independència. El programa que presentés cada formació, o cada bloc, hauria de ser “Sí, perquè X”, o “No, perquè X”. Els programes complerts i normalitzats arribaran un cop hi hagi la proclama (o no) d’independència, i aleshores es convoquin unes eleccions també normalitzades, on el govern entrant del qual és el que encetarà aquest procés constituent que tots anhelem. Des de la nova Constitució catalana que decidirà finalment la catalanitat del nostre document d’identitat, fins a les lleis que afavoriran la construcció d’un país absolutament competitiu i socialment avançat.
Però no pateixin. Quan el president convoqui la consulta, la sacsejada serà tant forta que la situació esdevindrà de cara o creu per sí sola.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
