Greu error el que han comès aquesta tarda els tècnics del departament de Governació en considerar davant dels micròfons de Catalunya Ràdio que, per qüestions logístiques, el referèndum no es podrà fer fins com a mínim l’octubre (del 2014, suposem). Just després del referèndum escocès, que de moment té tots els números de fracassar i crear una onada de desencís que Espanya sabrà aprofitar en benefici propi.
En un moment crític del procés en què el debat està centrat en la pregunta, s’especula amb una possible entrada al govern d’ERC, i tothom comença a enraonar sobre les europees; la conselleria de governació que està a mans d’Unió (!), i que teòricament fa un any que està treballant en la logística de la consulta, s’excusa dient que no tindrà temps de trobar un cens per organitzar el referèndum. El setembre de l’any vinent, la legislatura haurà arribat a l’equador. Tothom sap que el més probable és que no s’organitzi aquesta consulta ja que l’Estat espanyol no ho permetrà, però això no vol dir que ens hàgim de començar a fer autogols per l’escaire tot esperant una hipotètica convocatòria d’eleccions plebiscitàries i una posterior Declaració Unilateral d’Independència.
És el moment doncs, de que tots tinguem ben present què pot passar si el procés fracassa, i encara pitjor, si és per descuit nostre. El sentiment de frustració serà molt elevat en una societat en la qual un percentatge alt de la població ja ha desconnectat d’Espanya. Potser els psicòlegs es faran d’or, però si per feblesa nostra Espanya se’n surt i ens desactiva, la decepció serà tant gran que molts fins i tot ens plantejarem “fer un Sean Connery”, és a dir, marxar per sempre i no tornar fins que Catalunya sigui independent.
Sobre el fet psicològic del fracàs, imaginin-se a més per on podrien anar les reaccions a partir dels dies posteriors (PSC, UDC, PP, UPyD, C’s, caverna mediàtica…). No els entren calfreds només d’imaginar-s’ho? És per això que és important lluitar fins al final cadascun dels passos d’aquest procés d’emancipació nacional. No deixar-nos vèncer en cap de les batalles que hem de disputar, la més important fins ara la de la pregunta de la consulta. Avui s’ha filtrat que, malgrat les declaracions públiques, CiU, ERC i ICV estan mantenint una sèrie de converses amb la màxima discreció en aquest sentit, que sembla ser que donaran bons resultats. Així que no podem contemplar que després de guanyar tantes guerres, siguem tant rucs de cometre aquesta errada.
Ningú ha dit que la independència per manifestacions que fem i per majoria que siguem, serà fàcil d’aconseguir, ni molt menys ens la regalaran. Lluitem contra un gegant a qui la democràcia li causa repel·lència i utilitzarà com ja fa ara totes les armes possibles per destruir-nos. Perquè malgrat ens pugui semblar que el que hem expressat fins ara poden ser conseqüències nefastes, el pitjor de tot és que Espanya seguirà regint els nostres destins, i això serà la fi del nostre país, tal i com el coneixem avui dia. A hores d’ara a ningú se li escapa que l’objectiu històric del regne espanyol és el de la total assimilació de Catalunya a la Gran Castella, i la desaparició final de la nostra cultura. Aquesta serà la conseqüència més funesta que patirem si no portem això a bon port. Seny i rauxa independentista.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
