Deixant al marge tota la feina fosca que ha fet al llarg dels darrers 300 anys el moviment català de secessió d’Espanya, vestit amb diferents jaquetes segons el moment històric; l’esclat de popularitat que finalment està vivint l’independentisme avui al Principat, no és una flor d’estiu i té l’origen en les desavinences amb el govern estatal pel procés de l’Estatut, en època del govern d’esquerres i precedits per una situació d’escalfament arran de la majoria absoluta popular d’Aznar i el paper còmplice de CiU.
La voluntat d’ERC, i en el seu moment del PSC de Maragall –l’últim federalista real del PSC-, i ICV de reformar un Estatut caduc i intocable per Pujol, va donar-los els primers bitllets per al Dragon Khan. Som crítics, però d’aquella entesa i aquell sacrifici en va sortir un fill estimat pel poble en un referèndum, un Estatutet pactat amb CiU (líders de l’oposició), rebaixat per la mateixa CiU i Zapatero a traïció, pel ribot de Guerra (PSOE), el Defensor del Pueblo (espanyol), el PP, i finalment assassinat pel Tribunal Constitucional. En aquells moments ni Mas era el president de Catalunya, ni Junqueras existia.
Entre tot això, i David Madí i Grup Godó, Montilla va fer el llit a Maragall, ERC va abandonar el govern –essent suaus-, i el montillisme il·lustrat del Baix Llobregat ho va fer tant bé, que va saber tornar a enredar ERC i ICV per reeditar el pacte després d’unes eleccions anticipades. Seria el pacte que hauria de gestionar una difícil negociació pressupostària amb Madrid (més peix al cove), i el final desgraciat de l’Estatut, que va arrossegar a l’ostracisme aquell cicle amb una de les claudicacions més humiliants per part d’un president de la Generalitat davant de Madrid.
Els moviments sísmics en un partit passional com ERC van ser demolidors, però la base va aguantar l’estucada i en un parell d’anys es refaria. Al PSC les coses son més sibil·lines, tant, que la renovació ha esdevingut un altre naufragi. Amb l’arribada de CiU al poder, malgrat intentar convèncer a tothom que havien après dels pactes amb el PP, es va aplicar la mateixa tàctica. El discurs convergent, amb un Mas més madurat i ja president de la Generalitat però, va començar a girar ara en vers l’encara embrionària “transició nacional” i l’ambigu “pacte fiscal”. Embrionària perquè una transició nacional feta a base de pactes amb el PP era difícil d’imaginar. La resta de la història, diades incloses, ja la coneixem.
Probablement quan Duran i Lleida es dedica a criticar l’ERC de Junqueras de “no arremangar-se prou”, quan intenta restar credibilitat a l’acció de govern republicana des de l’oposició, simplement perquè no és Govern formal; i aquesta crítica es prolonga en el temps durant tot un any (des de les darreres eleccions) fins l’acte que ha fet avui, seria interessant recordar-li aquests esdeveniments prou coneguts per tothom quan fa ús de l’expressió “arremangar-se”. En els darrers anys, i en cicles diferents, i gràcies a la pressió d’uns i altres, i de la societat civil (sobretot), tant CiU com ERC ja s’han arremangat. I ara més que mai. Però què ha estat fent Duran i Lleida durant tota aquesta dècada?
La pregunta que els votants ens hauríem de fer, i que de fet ja ens fem i responem a través de les enquestes és: qui és qui es dedica a posar pals a les rodes a la voluntat de tot un poble? Qui és qui dia sí dia també es dedica a llençar fletxes des de dalt d’un turó a l’entesa política somiada (pacte CiU-ERC), per descarrilar la màquina? Qui és qui escriu odes a Rajoy mentre mostra deslleialtat al president de la seva coalició i el seu país, acció per la qual ara perdrà una immensitat de militants a Tarragona, com ja ha passat a d’altres punts del país? Entrar en un govern amb UDC perquè? Per a fer què, la independència o la dependència? Si Duran vol una coalició –que realment no la vol- per així poder-se tapar les vergonyes i que tothom deixi de situar-lo com el culpable de la davallada de CiU a les enquestes, no. Si ERC entra al govern és perquè és absolutament necessari per a la viabilitat de procés endegat, si és que finalment l’hi ha. No perquè sí.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
