Mentre els periodistes es barallen per publicar el titular fàcil “Mas es compara amb Gandhi”, per crear carnassa per a tertúlies artificials i per donar peu a què els partits unionistes critiquin el viatge del president de la Generalitat, la professió de periodisme segueix devaluant-se, i ja està a la cua de la popularitat en les darreres enquestes. El quart poder també tremola. El filtre s’esquerda. El que està clar és que darrere d’aquesta superficialitat, avui fa un any de les darreres eleccions, i el procés i el president han aguantat.
Fa 12 mesos, l’opinió conservadora més influent va intentar insuflar desànim a la població. Un derrotisme que semblava que havia d’acabar amb el procés. El fet va ser que els partits netament independentistes van créixer. Quan es va fer el pacte amb ERC, els mateixos periodistes derrotistes deien que Catalunya expiraria si ERC no entrava a govern i es desgastava –desgastar-se, el matís que descobreix que és l’únic que realment els importa i que busquen; segueixen mirant-s’ho des del partidisme clàssic. Un any després, s’ha vist que la feina de pressió des de fora ha resultat molt útil i efectiva per accelerar el procés i blindar-lo, des de l’entesa, tal i com va reclamar el poble a través de les eleccions.
A les portes del 2014 és l’hora de concretar. Fa molts dies que totes les mirades estan posades en la pregunta i la data. El dubte és saber si UDC i ICV seran capaces de fer la pinça amb la pregunta, i rebentar la voluntat del poble expressada a través del CEO, i les manifestacions de l’ANC. A sis dies per entrar al desembre, ICV encara s’espolsa les responsabilitats i demana que sigui el govern el qui es mulli primer, i ells ja opinaran després. Les coses encara poc clares? Poc interès? I mentrestant, a la galàxia veïna, el PSC ha tornat a intentar reactivar el debat sobre qui ha de ser el cap de l’oposició. Conseqüències del naufragi ideològic. Demencial.
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
