Certament. Aquells qui pressionaven com una mala cosa per a què la Via Catalana per la Independència canviés el lema en nom també d'una “inclusivitat”, i després de la negativa de l'ANC i de la ciutadania no hi van prendre part, son ara els que bloquegen que la pregunta qüestioni sobre el que la gent va demanar. Dissortadament per ells, la Via Catalana va ser la manifestació més inclusiva que s'ha vist mai a Catalunya. Avui dilluns, Dolors Camats deia estar en sintonia amb Junqueras en què la pregunta havia de ser clara. Quan, sobtadament, el cor ha començat a bategar fort, ha afegit que “una bona pregunta és aquella que permetrà que continuem junts”. La més “inclusiva i majoritària possible” reforçava Unió. Els recomanaria, si no han fet ja, les reflexions de l’Empar Moliner avui a la seva columna de l’ARA sobre el tema on entre d’altres argumentacions, n’ha fet una de molt clara:
“El que a mi em sembla és que els sectors d'ICV-EUiA i CiU que no volen que es parli de forma clara “d'independència” han de pensar, de veritat, si la volen, la independència. No es pot voler “una mica” la independència igual com no es pot estar condemnat “una mica” a cadena perpètua com no es pot haver perdut una mica la virginitat.”
Més clar l’aigua. La CUP ha sortit avui a redoblar la pressió sobre la qüestió al mateix temps que ERC exigia que Mas accelerés els contactes en privat amb les diverses formacions. Després de posar tota la carn a la graella i de pressionar amb totes les fitxes, poca cosa més es pot fer –a banda de la carta de la mobilització popular-, per a fer reaccionar el president Mas. Serà greu si hem de tornar a sortir al carrer per demanar una cosa que ja hem demanat de forma absolutament massiva, només perquè “hay equipos” –com va dir el cèlebre entrenador Mourinho-, que encara no ho tenen clar, o tenen por. A hores d’ara ningú no s’imagina uns pressupostos 2014 avalats pel PP o pel PSC. Que no pot ser? Doncs comencin a plantejar-se l'opció. Segurament al partit que sustenta el govern no li farà cap gràcia haver-se sentit utilitza't, mitjançant aquesta pastanaga, per aguantar un govern tremolós. Arribar a aquesta situació potser seria la mort de CiU, però el que és pitjor, potser també la mort –temporal- del procés.
Mentrestant, Mariano Rajoy concedia una entrevista que s’ha publicat a sis diaris europeus en la qual admetia que Catalunya era una de les seves principals preocupacions, i que ni volia ni podia permetre un referèndum d’autodeterminació. Una argumentació molt pobra per a un cap d’un executiu estatal. Per ell, en canvi, la situació d’Escòcia és diferent, i obre la porta a reconèixer-la com un futur Estat malgrat l’advertiment de què quedaria fora de la UE, i hauria de tornar a demanar la seva admissió. I mentre a Espanya es freguen les mans, i alguns dels nostres els segueixen fent la feina bruta; salvant les distàncies, a Ucraïna lluiten per trencar d’una vegada per totes amb el passat i els símbols comunistes de l’URSS. No busquen res més que un futur millor i de progrés que, al seu entendre, passa per enfortir vincles amb la Unió Europea fugint de la influència amb tics imperialistes de la Rússia de Putin. Serem capaços de fer el que hem de fer i trencar amb aquest passat de pronunciamientos, bombes i dictadures que ha minvat les nostres llibertats?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
