Ara fa quatre anys i un mes mal comptat, el 26 de novembre de 2009, els diaris catalans –segons recapitula la Viquipèdia–, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, l’Avui, El Punt, el Diari de Girona, el Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, el Diari de Sabadell, el Diari de Terrassa, el Diari del Priorat, el Diari Ateneu i l'Associació Catalana de la Premsa Gratuïta i Mitjans Digitals com a colofó; publicaven l’editorial conjunta “La Dignitat de Catalunya”. La bomba periodística queia sobre Madrid, i el dia següent la caverna mediàtica n’anava plena de rèpliques airades, com per exemple la de l’ABC sota el títol “La dignidad de la Constitución”.
En aquell moment, el més calent estava a l’aigüera del Tribunal Constitucional. Havien passat tres anys de l’inici del via crucis constitucional de l’Estatut de Catalunya, ja degudament fuetejat –o potser millor dit ribotat-, pels espanyols, però aprovat finalment en referèndum pel poble de Catalunya. Allò que l’Espanya carca però més condescendent -la del PSOE-, no havia tingut el valor d’acabar de trossejar, ho deixava a mans d’un tribunal encara més caduc, i se’n rentava les mans. Ben bé el mateix mètode que els judicis de l’església inquisidora. Fixin-se si n’hi havia de teranyines al TC, que fins i tot alguns dels seus membres hi morien en l’exercici del càrrec.
Si rellegeixen l’editorial, ni que sigui en diagonal, veuran com el text feia una espècie de darrer prec a l’Estat espanyol de respecte. A l’aleshores president Zapatero, a qui avui hem vist de gira pels mitjans catalans, el famós “apoyaré” encara li deu ressonar al cap. Del que ha vingut a dir a casa nostra no en parlarem, perquè ve a ser el mateix que l’ideari de la FAES, el taller d’idees del PP, pel que fa al principat.
Catalunya demanava que Espanya l’escoltés, i mitjançant diverses metàfores i justificacions, s’avisava que si l’Estatut rebia el cop de porta que rebria una mesos després, les relacions que havien teixit un marc de confiança entre Espanya i Catalunya durant els darrers trenta anys, es podrien veure severament estroncades. Catalunya feia el darrer clam per a què Espanya acceptés la relació federal que li proposàvem per enèsim cop. L’editorial, que també signaven diaris connivents amb el poder madrileny des del seu naixement com ara La Vanguardia, finia d’una forma tant moderada com contundent:
“Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable”.
Tothom sap que a la vista dels esdeveniments ocorreguts des d’aleshores ençà “la dignitat de Catalunya”, avui dia només té una traducció. Som a la vigília de conèixer la famosa pregunta, una passa endavant que serà cabdal en la nostra Història; però malauradament hi ha llops amb pell de xai que faran el possible per fer veure que ho capgiren tot, i tornar al punt inicial. Potser seria un bon moment per recollir la proposta de l’usuari de twitter @Misterdanger i fer una editorial conjunta demanant la #preguntanormal als nostres representants. La unitat que va crear l’editorial del 2009 va unir gairebé tots els partits polítics, i va generar una por molt gran a la caverna, que després s’ha anat traduint en odi. A Espanya ja li hem dit tot; ara cal que la ciutadania ens adrecem als nostres propis governants i els recordem que som nosaltres els qui hem iniciat tot això, i volem arribar fins el final.
Sempre és millor una reacció abans de trobar-nos els fets consumats. Malgrat la voluntat de dos milions de persones, l’ANC, el CATN, ERC, CUP; i inclús PSC i C’s que amb un to burlesc no entenen com no es pregunta sobre la independència, és de domini públic que alguns partits segueixen fent oïdes sordes, mentre tracen antinaturals aliances a l’esquena de la voluntat popular. I doncs, perquè no pressionar-los també d’aquesta manera per a què reaccionin abans no sigui massa tard?
Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al bloc Oriols
